www.portalamat.info

DESCARTES: Meditacions metafísiques

HUME: investigación sobre el conocimiento humano

            En aquestes dues obres trobem reflectit el debat del dubte entre escèptics radicals i escèptics agnòstics ja mostrat al primer mòduls dels apunts.

En les dues primeres meditacions metafísiques Descartes planteja el que és el dubte cartesià, és a dir dubtar de totes aquelles creences que tenim els éssers humans però que estan fonamentades en els sentits i les percepcions. Quantes vegades els sentits i les percepcions ens enganyen?  També es tracta de dubtar del propi raonament donat que els bojos potser no raonen bé i no són conscients. Per tant Descartes va centrar tota la seva filosofia en la recerca d’un veritat absoluta inqüestionable a partir de la qual poder fonamentar la resta de veritats. Aquesta primera certesa era que si ell pensava, ell existia.

La secció dotzena del llibre de Hume és de fet una crítica  a l’escepticisme cartesià, un escepticisme al que acusa d’una errada important; ser un escepticisme que no és real donat que el punt de partida de Descartes és una creença prèvia tan forta que el porta no ha dubtar de tot, com afirma,  sinó a realitzar una recerca per demostrar l’existència d’una certesa absoluta que el permeti demostrar posteriorment l’existència d’un Déu del que en el fons mai ha dubtat.

Hume, des d’un plantejament empirista que anticipa per exemple l’existència de la psicologia conductista del segle XX, tambè criticà que  aquesta obsessió per trobar una veritat absoluta des de la que poder construir coneixement porta als escèptics a centrar-se en temes en els que mai es pot arribar a trobar una veritat absoluta. Malgrat que per la gent del carrer hi ha coses que indubtablement són així la pròpia existència del ser és difícilment demostrable. Hume parteix del punt de partida que allò que és mesurable és demostrable i per tant pot ser un punt de partida, així les matemàtiques i la ciència són objectes de coneixement però no pas la metafísica o la moral. Descartes parteix d’una veritat absoluta que és l’existència d’un jo permanent, pensant, substancial, i això per Hume és inacceptable perquè no deixa de ser paradoxal que cerca demostrar una cosa indemostrable, el que s’ha de fer en centrar-se en tot allò que sí que és indubtable.

Hume sí que acceptà que el dubte metòdic és un bon punt de partida per la recerca de les ciències però al mateix temps criticà els escèptics per pretendre dubtar de qüestions que estan en el camp de les creences i no pas en el cap del coneixement. Per tant podríem considerar a Hume també un escèptic, però un escèptic moderat.

            En el fons el debat entre Hume i Descartes (que no podem considerar debat per la diferència d’anys entre l’un i l’altre) és equiparable a un altre debat del segle XX que ja he anticipat abans parlant de Hume, i que com a psicòleg de formació que sóc he estudiat bastant però que ara hem començo a plantejar des d’una vessant més filosòfica: és el debat entre les corrents psicodinàmiques dels successors de Freud i totes les teories conductistes, neoconductistes i constructivistes del segle XX. En el fons Freud parteix d’un punt de vista semblant al de Descartes, pretén demostrar l’existència d’un constructe teòric indubtable (l’inconscient) que permeti avançar d’una forma inequívoca en el coneixement de la psique (ànima) i que de fet justifica tota la resta de les creences en les que fonamenta la seva teoria. En canvi el conductisme parteix des d’una perspectiva empirista: únicament allò que és científic, matemàtic, quantificable és font de coneixement i criticava el psicoanàlisi precisament pel mateix que Hume a Descartes perquè partia d’un punt de partida que consideraven no podia ser font de coneixement perquè pertanyia més a la metafísica que no pas a la ciència.