L'AGRESSIVITAT 

 LES BARALLES DELS MÉS PETITS

            Les persones ho hem d’aprendre tot, i un dels aprenentatges més complexos és el de les relacions interpersonals i la convivència. Com en la majoria dels aprenentatges, la criatura actua per assaig-error: Va consolidant les accions que li serveixen, i desestimant les que li són inútils. Moltes baralles parteixen d’un desig ben lícit, aconseguir una joguina, un objecte... per jugar. La criatura actua per aconseguir-ho posant en joc les estratègies que té i que li són eficaces (la mossegada, l’empenta... el plor...). La conducta pot ser agressiva per què fa mal, però la intenció és obtenir la joguina, no fer mal. La intervenció educativa, per tant, hauria de tenir els següents objectius: entendre la raó de la conducta, fer veure el mal que ha provocat, posar a l’abast de la criatura altres estratègies per obtenir el que desitja, mostrar-li la satisfacció de compartir...

Davant d’una baralla “moralitzem” o “desmoralitzem”  (Això no es fa, ets lleig; això només ho fan els nens dolents; ja hi tornem a ser, sempre fas... mai no fas...) o “eduquem”?

            Els adults tenim tendència a interpretar les baralles de les criatures com a símptomes d’agressivitat o d’egoisme i això ens provoca fàcilment emocions i reaccions negatives (ràbia, enuig, frustració, agressivitat...) que ens porten a intervenir de forma inadequada (culpant, sancionant, cridant, insultant?...). Sovint, però, les baralles en aquestes edats no són altra cosa que tempteigs en l’aprenentatge de  la relació i la convivència.

Ens ajudaria a reaccionar millor pensar que les baralles són ‘errors’ propis de l’aprenentatge de la relació amb els altres?

            Les conductes agressives no fan mal només a qui les pateix sinó també a qui les fa. Sovint les criatures que agredeixen no ho voldrien fer pas, però no saben o no poden contenir el seus impulsos interns, o no troben maneres de fer alternatives per canalitzar-los. Per ajudar aquestes criatures cal fugir de les culpabilitzacions perquè puguin orientar les seves energies a reconèixer els símptomes de l’impuls i buscar estratègies personals per canalitzar-lo. Cal ajudar a reconèixer les emocions i a conviure amb elles, sense que facin,  ni els  facin mal.

Ajudem les criatures a entendre’s sense culpabilitzar-les? Les ajudem a trobar altres maneres de fer més saludables i satisfactòries?

            Els sentiments i les emocions són els que són; tots són propis dels humans. El que cal és que aquests sentiments i emocions no desemboquin en conductes agressives. Cal aprendre a conviure amb els sentiments i emocions. Per tant, no es tracta tant de no sentir el que sento, sinó de què faig quan estic enfadat, quan sento frustració, ràbia, gelosia...

Tenim tendència a reprimir i culpabilitzar-nos i culpabilitzar les criatures dels sentiments negatius o els acceptem i intentem canalitzar-los de manera que no perjudiquin ni a un mateix ni als altres?

            Les situacions de conflicte són situacions d’aprenentatge, oportunitats de millora. Si ens  les prenem d’aquesta manera, podrem deixar de viure-les insatisfactòriament i amb un estat emocional més favorable per superar el repte que sempre representa afrontar-les.     

L'AGRESSIVITAT DELS ADOLESCENTS

A vegades no ens n’adonem,  però les nostres relacions estan carregades d’agressivitat: insults per descarregar la frustració, atacs colèrics per descarregar l’enrabiada, crits... Cal estar alerta, perquè si deixem anar les emocions negatives sense cap control, es poden malmetre les relacions entre les persones.

Sabem canalitzar l’agressivitat o la descarreguem a la primera ocasió?

            La conducta dels nens, de vegades, poc social,  les seves manifestacions exagerades i les seves actituds transgressores provoquen a no pocs adults, i sembla que els obri la via per  deixar anar de qualsevol manera la seva irritació i el seu enuig acumulats. Per això, si els adults educadors no ens controlem, i els adolescents poden ser , sovint, receptors d’agressivitat.

            Ens deixem portar per la provocació dels adolescents o dels altres?

            Sovint es respon agressió per agressió: crit per crit, insult per insult, cop per cop...d’aquesta manera, l’agressivitat va en augment i es va escampant, i amb ella, el mal humor, el malestar, el neguit i la necessitat d’evasió. Cal trencar la cadena i intentar dir les coses que calgui sense acritud, amb respecte per la persona, encara que estiguem plenament i justificadament enfadats. La vida és més amable quan la gent es tracta amb respecte. No respondre agressivament a l’agressió, fer de mirall (veig que estàs furiós... per exemple) és una bona manera d’ajudar a resituar l’altra i, sobretot, d’afirmar-se i de sentir-se millor amb un mateix.

            Com reaccionem a les agressions?

            Per educar i per promoure una bona convivència, moltes vegades cal criticar les conductes. Ara bé, per molt que siguin necessàries, les crítiques són difícils d’aguantar i més si van acompanyades d’agressivitat o menyspreu. L’agressivitat i el menyspreu fan mal, fereixen l’autoestima, desperten una actitud defensiva i tancada i generen més agressivitat. Les crítiques que fereixen no ajuden a madurar. Les crítiques educatives són les fetes des de l’estima i el respecte, les que es refereixen a la conducta i salven la persona (P.ex: “Estàs cridant molt”, en lloc de: “Ets un cridaner...”).

Com  ens sentim quan rebem agressivitat i menyspreu? Ens afirmem agredint? Com es deu sentir l’adolescent agredit?

             Els sentiments agressius, segurament ens acompanyaran tota la vida, ja que són propis dels humans. Per tant, cal aprendre a conviure amb aquests i altres sentiments i emocions negatius, de manera que no ens menin a emprendre accions que puguin fer mal a altri o a nosaltres mateixos. No es tracta de reprimir el sentiment (objectiu tanmateix impossible) sinó que cadascú trobi la seva estratègia de descàrrega o alliberament, i aplicar-la així que comença a reconèixer-ne els símptomes.

Què fem quan estem furiosos, enfadats, frustrats...?

            Quan el nostre entorn és desagradable i ens sentim maltractats, tenim dues opcions bàsiques: afrontar-lo i intentar modificar-lo o evadir-nos-en. L’adolescent fàcilment es pot sentir incapaç d’afrontar les situacions i modificar-les. Ens toca a nosaltres estar al seu costat per reforçar-lo i fer-lo sentir capaç, i que les estones de tele, videojocs, etc., esdevinguin un entreteniment i no una evasió, perquè el retorn a la realitat no sigui cada vegada pitjor i el sentiment de buidor, més pesant.