L'EDUCACIÓ COM A SISTEMA DE CONTROL
Finalitat
real de l’educació
No
tinc cap mena de dubte que la finalitat de l’educació és estimular el
desenvolupament personal dels alumnes, però aquest desenvolupament personal
porta un objectiu molt més important: la completa socialització de l’alumne.
Per tant la finalitat de l’educació i per tant de les institucions és ajudar
als educands a esdevenir persones lliures, justes i integrades, que acceptin la
societat i acceptin lluitar per millorar-la desenvolupant al màxim les seves
capacitats personals. Però això no es pot fer des dels valors dominants al
segle XXI. Per tant crec que de la mateixa forma que l’escola actual ha
assumit com a pròpies (o està en procés de fer-ho) els punts de partida de
l’escola activa, de les teories tecnològiques, llibertàries i personalistes
(que posen l’èmfasi en l’educand) no es poden obviar part dels punts de
partida de les teories que d’una forma o altra han posat més èmfasi en
l’educador que no en l’educand que cerquen una mena de control del procés
educatiu, perquè més que parlar de l’individu parlen de la societat.
Realitat
legislativa actual
Aquesta dialèctica entre els que posen l’èmfasi en l’individu i els
posen en la societat es veu reflectida clarament en la realitat legislativa
educativa de l’estat espanyol. La LOGSE, una llei pionera a nivell europeu però
que va néixer mancada dels recursos econòmics necessaris, plantejava clarament
l’educació des del punt de partida de les pedagogies de l’existència,
partint dels punts d’interès de l’alumne, el respecte a les diferències,
l’autogestió, la pràctica... La LOCE, que tímidament ha començat a
aplicar-se, posa l’èmfasi en l’intel·lectualisme, l’autoritat, la
tradició, el coneixements teòrics generals, la gestió docent, la pedagogia
tradicional...
La realitat és que la LOGSE va ignorar un fet important: la manca d’autoritat
i de control a les famílies, no ajuda a fer alumnes participatius i creatius,
sinó nens desmotivats, a voltes de tot amb només onze anys. La solució tampoc
pot ser tornar a la pedagogia tradicional (que en part proposa la LOCE)
que dóna més importància a l’ideal de l’ésser humà que no a l’educand,
ja que l’ideal de l’ésser humà actual dista molt de les idees platòniques
d’excelència, dels programes tancats que prioritzen allò que és etern...
Quin és l’ideal d’ésser humà actual? L’homo consumis, l’homo
capitalis? Realment a la nostra caverna no ha entrat cap ombra platònica
l’últim segle, no parlem ja de la llum... ¿Els programes poden prioritzar
allò que és etern, si la ciència i la tecnologia avancen a una velocitat que
l’eternitat dura el que dura un programa de televisió?
Realment crec que l’educació ha d’exercir alguna mena de control
perquè els individus esdevinguin autèntics éssers socials. S’ha de lluitar
perquè els valors mínims (l’ètica de mínims de l'Adela Cortina) sigui l’autèntic
programa escolar, perquè allò etern que ha de pertànyer al món de la llum
siguin els valors mínims universalment acceptats. Però estem lluitant
contracorrent. Els adults lluitem amb pancartes contra la guerra, amb
casserolades, i cridant pel carrer que volem la pau. Però quan arriben les
eleccions la situació econòmica (que no la social) decideix el vot dels
ciutadans.
Potser
el que hem de recuperar és el paper que Sant Agustí atorgava el mestre
(ell parlava de Jesús) “l’educand es deixa seduir per l’únic mestre”.
En certa forma en un món que ha perdut el nord de la moral, els mestres poden
ser els únics referents morals estables que ajudin a fer una societat millor.
Però la realitat és que tampoc els mestres tenen massa clar el seu paper, ni
la finalitat de l’educació, uns pensen que la finalitat és transmetre
coneixements (sense conscients que ells mateixos ja estan enrere), altres que és
preparar-los per la vida (quan potser ells són uns infeliços), i els més
realistes preparen per aprovar la selectivitat
(o la Prova General del Batxillerat).
Propostes
pedagògiques que parlen de control educatiu
Les
pedagogies marxistes i socialistes són les que aposten d’una forma més
clara pel control social i institucional de l’educació. Parteixen de l’interessant
punt de partida de crear ciutadans que acceptin els valors de la societat i
lluitin per ells, perquè valorin el benestar del grup com el seu benestar i això
només es pot fer des del control absolut. La realitat és la que la seva
proposta de barrejar l’instrucció educativa i la producció material a l’escoles
potser tenia sentit en la seva realitat històrica, però va obviar el punt més
important, els nens no són adults petits i per tant és fonamental adequar-se a
les seves diferències i als seus interessos per poder ajudar-los a créixer i
desenvolupar-se. Un altre problema de les pedagogies tan controladores és que
retallen la capacitat creadora dels educands.
A
l’altre extrem tenim les pedagogies llibertàries, que cedien tot el
control educatiu a cada alumne. Així l’anarquisme i l’escola moderna
de Ferrer i Guàrdia plantejava l’assistència lliure a classe, educar
sense premis ni càstigs, que sigui el propi grup el que pugui corregir a l’alumne...
Cal remarcar d’aquestes teories que el que aporten positivament és la influència
del grup en el control, però el cert és que no hi ha una llibertat total
tal i com plategen, ja que el control en contra d’exercir-lo el mestre
ho fa el grup. Vol dir que el grup serà més just? Vol dir que el grup no
limitarà la creativitat? Vol dir que la dictadura del grup serà més positiva
que el control del mestre? Si l’adult no valora les accions quin referent
tindran els educands? Les pròpies pulsions? Si és el poder el causant de tots
els mals segons l’anarquisme, no estarem, cedint en el fons el poder a les
pulsions grup? Massa preguntes de difícil resposta. Potser les pedagogies
llibertàries faciliten la creativitat però difícilment l’autocontrol i la
disciplina.
En
aquest sentit, la Pedagogia antiinstitucional de Illich va més
enllà ja que proposa la desaparició de l’escola com a institució ja que
l’únic que fa és controlar i introduir als nois en el món consumista i
capitalista. Ell proposa apropar les fonts de coneixement a totes les persones i
que siguin elles les que s’apropin a aquest d’una forma no mediatitzada. El
plantejament no per ser utòpic deixa
de ser interessant. El problema és
que la pedagogia antiinstitucional òbvia una de les funcions primordials de
l’escola: la socialització. Se centra massa en les fonts de coneixement, però
ignora que aquesta no és potser la principal funció de l’escola. Realment
s’aconseguirà un món més just, menys consumista, més solidari només per
que l’accés a la informació sigui menys dirigit? El problema serà el mateix
quan els educands s’hagin de posar en relació amb els altres, perquè la
solidaritat no s’aprèn només des de la informació, s’aprèn compartint
amb iguals.
Com
a conseqüència de la antipsiquiatria i la contracultura sorgeixen els pedagogs
antiautoritaris. Aquí podem entendre a Neill i el seu Summerhill
que planteja que els nens ha de ser lliures per ser ells mateixos. “Els nens
dolents ho són per una primera experiència educativa desorientada.” És
probable que part dels plantejaments de Neill siguin encertats, però podem
allunyar els educands de les seves famílies? Podem aconseguir que persones que
han rebut una educació completament inadequada encertin amb els seus fills? No
podem educar fora de context, i el primer context dels alumnes és la pròpia
família. Rogers planteja que l’educació s’ha de centrar en l’alumne
i ha de partir d’una relació del mestre i l’alumne basada en la confiança
en la que el mestre només facilita l’autoaprenentatge. Aquest és potser un
plantejament que sent antiautoritari parteix d’un de partida un pèl diferent.
Tot i que no parla del control del mestre (com a antiautoritari que és) si
parla de la relació educador- educand com a controladora de l’aprenentatge
Altres
propostes pedagògiques que tot i que no tracten el tema del control d’una
forma directa si d’una forma indirecta són les de la pedagogia nova. Montessori
que defensa el respecte a la llibertat del alumne, tot matisant que s’ha
de tractar d’una llibertat responsable, l’educador no pot ser un opressor
però ha de vigilar i estudiar al nen. Montessori també ens parla dels
estímuls interns com a motivadors de l’aprenentatge oposats als reforçament
premi/càstig. Freinet ens parla no d’imposició de programes sinó que
s’ha de partir dels interessos de l’alumne. La realitat és que gran part
dels plantejament de la pedagogia nova estan molt acceptats per tots els
professionals de l’educació.
No
podem obviar les propostes Tecnològiques, dels conductistes i
neoconductistes Thorndike, Watson i
Skinner. Les lleis del condicionament
operant han pogut ajudar a entendre com funciona l’aprenentatge,
atorgant molta importància al educador que torna a ser el controlador del procés
d’aprenentatge, amb els reforços.
La
Pedagogia postmoderna encarnaria aquesta situació desencisadora que he
descrit a l’inici d’aquest
treball: s’ha desprestigiat tot el món de l’ensenyament perquè l’únic
que importa és l’individu per sobre de tot. La lluita contra els valors màxims
arriba a convertir-se en lluita contra els valors mínims, i en aquesta situació
no queda clar quina funció té l’educand, quina l’educador i quina la pròpia
educació.
Conclusions
Amb aquest marc teòric i amb aquesta esquizofrènica situació legislativa on dues lleis amb un punt partida filosòfic - educatiu completament oposat han de conviure (coexistir millor dit) ens trobem els educadors i els alumnes, les famílies i la pròpia societat que ni tan sols sap quin valor ha de donar a la societat. Pedagogia nova, sí si us plau, però mentre aquest vaixell que és el món no comenci a tenir un rumb més clar (si és que algun dia el té), no podem fer-ho sense control. La llibertat de l’alumne i el seu desenvolupament integral han de ser el punt de partida de qualsevol sistema educatiu, però no podem obviar que els alumnes viuran en societat i només si s’integren podran lluitar per canviar i millorar el trist món que els hi hem deixat, per tant l’escola també ha de garantir (controlar) aquells valors mínims universals que necessitem per conviure