EUROPA AL SEGLE XIX

ARTICLES D'HISTÒRIA	LA DECLARACIÓ DELS DRETS DE VIRGINIA	CAIGUDA DE L'URSS	LA CARTA ATLÀNTICA	TORNAR A PORTALAMAT
	LA REVOLUCIÓ SOCIAL I CULTURAL DEL SEGLE XX	NYERROS I CADELLS	HISTÒRIA MODERNA DE CATALUNYA
	FEIXISME I NAZISME	INDUSTRIALITZACIÓ A CATALUNYA	EUROPA 1815-1870

El mapa polític europeu va patir molts canvis durant el segle XIX. Mirant el mapa europeu de l’any 1815 podem veure una Europa occidental on els regnes de França, Gran Bretanya, Espanya i Portugal queden aïllats dels potents imperis otomà, austríac, rus i Prússia. Veiem també una Europa Central molt fragmentada on Alemanya (confederació germànica) i Itàlia queden en part sota control de Prússia i Àustria, i Polònia sota control rus i finalment veiem un estat nou dels Països Baixos creat per controlar a França. Tot aquest mapa conseqüència del Congrés de Viena i les idees d’equilibri de potències la Restauració és el punt de partida dels posterior canvis que es viuran durant el segle XIX, i que van portar a una Europa a l’any 1870 molt diferent amb una Itàlia unificada, una Alemanya unificada sota la direcció de Prússia, l’Europa de les nacions.

Dos fets van ser determinants en el canvis que es van dur a terme entre el 1815 i el 1870: el primer va ser l’impacte de la revolució francesa i de l’imperi napoleònic en les decisions del Congrés de Viena i el segon el despertar dels sentiments nacionals en gran part com a conseqüència de l’anterior.

ETAPES EN EL DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DELS NACIONALISMES: L’IMPACTE DELS NACIONALISME I LES REVOLUCIONS.

ü Una primera (1815-1848) que començaria amb el Congrés de Viena, el repartiment d’Alemanya i Itàlia i el reforçament de les potències enfront de la debilitada França culpable de la revolució i l’expansionisme napoleònic. Van ser però aquests dos fets i les decisions del Congrés de Viena les que van fer augmentar els sentiments nacionalistes i antiabsolutistes en els diferents estats d’Europa. Tot això va comportar l’aparició de les revolucions liberals en resposta a la insatisfacció popular, tot i que van acabar totes en un rotund fracàs.

ü La segona (1848-1870) seria l’etapa on el nacionalisme es va fer conservador, per ser nacionalista no calia ser revolucionari, i els objectius ja no eren les revoltes populars, sinó que s’havien de desenvolupar altres recursos com la guerra, la diplomàcia o les aliances. Els casos més clars van ser Alemanya i Itàlia.

1815 : Derrota de l’imperi Napoleònic i acta del Congrés de Viena (9 de juny):

Creació dels Països Baixos. Repartiment d’Itàlia i Alemanya que queden sota domini de Prússia i Àustria.

1821-30: Revolta grega contra el turcs i creació d’un estat grec independent (però de règim autoritari)

1830: La Insurrecció de París i revolta popular a Brussel·les que va desembocar en la independència.(4 octubre). Presa de Varsòvia i proclamació de la independència de Polònia.

1831: Instauració d’un règim monàrquic constitucional a Bèlgica. Ocupació de Varsòvia per la guàrdia imperial tsarista. Nova temptativa liberalnacionalista a Itàlia sufocada pels austríacs.

1832: Creació a Itàlia de la Jove Itàlia pel carbonari Giuseppe Mazzini. Repressió a Alemanya contra els revolucionaris després de la Festa de Hambach per part de Prússia i Àustria.

1845-47: Augment dels preus agrícoles en un 50 % i depressió econòmica, revoltes a la Galítzia austríaca i a les principals ciutats europees.

1848: Assalt al Palau de les Tulleries Es proclama a França la II República. Insurrecció italiana encapçalada pel Piemont i derrota a la batalla de Custozza. Convocatòria de l’Assemblea nacional de Frankfurt. Revoltes a Irlanda. Insurrecció a Viena de camperols, obrers i estudiants. Com a conseqüència proclamació d’un estat autònom txec tallat per Àustria.

1849: Establiment de la República italiana de Mazzini. Redacció de la constitució fallida a Frankfurt, Prússia no accepta una constitució revolucionària i fa la seva proposta acceptada per alguns estats d’una Alemanya unificada sota domini Prussià, però rebutjada per Àustria. Esclat nacionalista a Hongria també ofegat per l’imperi austríac.

A Itàlia el Piemont unifica el nord d’Itàlia i Garibaldi entra a Nàpols., el Piamont cedeix a França l’Alta Savoia i Niça.

1865: Acord de Gastein pel qual Prússia governarà Schleswig, i Àustria Holstein.

1867: Venècia s’uneix a la Itàlia unitària. Guerra d’Àustria contra Prússia. Victòria de Prússia, que s’annexiona Schleswig-Holstein, Hannover, Hessen i Frankfurt.

Itàlia i Alemanya van ser dos dels exemples més clars de la segona etapa dels nacionalismes europeus del segle XIX. Desprès dels primers intents a Itàlia dels carbonaris i d’altres revoltes com la Piemont es va posar de manifest que no es podia aconseguir la independència dels austríacs si no es canviaven les estratègies. A Alemanya la revolució del 48 va espantar tant als austríacs com als propis prussians. El nacionalisme italià i l’alemany van haver de transformar-se per aconseguir els seus objectius. Tot i aquest punt de partida comú, no amaga dues realitats nacionalistes diferents.

En el cas italià no havien tingut més experiència unificada que la del imperi romà d’occident, Itàlia era una península més que una nació, però la constatació del poder de les potències estrangeres (Àustria i França) sobre el territori italià i la necessitat del nord de les aliances amb el sud van anar creant el sentiment nacionalista. Tot i així la realitat és que entre el nord i el sud d’Itàlia hi havia moltes diferències, entre d’altres econòmiques.

A Alemanya tres van ser els factors determinants: el primer la identificació nacional generada per intel·lectuals i filòsofs, el motor econòmic de la unió duanera, i el dirigisme polític prussià (especialment arrel de l’aparició del canceller Otto von Bismark).

Tant en el cas alemany com en l’italià, les aliances amb uns i altres i la diplomàcia van ser claus per aconseguir les seves estratègies, a part de la guerra.