www.portalamat.info

 Caracterització dels règims feixista italià i nazi alemany.

Per Xavier Portal Torices

     Malgrat les coincidències entre el feixisme italià i el nazisme alemany, els punts de partida per l’adveniment de l’un i l’altre van ser força diferents.

Per començar la situació alemanya desprès de la gran guerra era desastrosa; com a perdedora de la Gran Guerra es va trobar amb dos factors que van condicionar el descontent popular: per un costat el fraccionament d’Alemanya amb importants pèrdues de territori repartit entre diferents estats, i per l’altre les desproporcionades exigències econòmiques que havien acordat els guanyadors en concepte de reparació. Això va crear una situació econòmica de dependència respecte l’exterior del país i una situació d’endeutament gravíssim. A part políticament es van trobar amb unes llibertats democràtiques a les que no estaven acostumats, i així les revoltes tant socialistes com de dretes se succeïen  amb un control cada cop més difícil. El descontent i els sentiments d’humiliació augmentava proporcionalment mentre el país feia fallida i l’atur augmentava. A Itàlia, en canvi, la decepció post – bèl·lica va venir com a conseqüència de la manca de resposta per part dels aliats de les recompenses promeses per la seva implicació en la 1ª Guerra Mundial. Així en un país on el descontent cada cop era més palès; vagues, revoltes, començava a necessitar-se d’algú que posés una mica d’ordre. De fet la violència amb la que actuaven els grups feixistes ja va ser tolerada abans de l’arribada al poder del Partit Nacional Feixista.

La figura de Mussolini com a home d’ordre capaç de controlar la situació va aglutinar ràpidament molts adeptes a tota Itàlia, a més la seva imatge no semblava ser perillosa sinó més aviat salvadora, s’havia de destruir l’enemic interior, potenciant el nacionalisme i el militarisme. Hitler en canvi, aixecava sentiments de por dintre del món occidental i dintre de la mateixa Alemanya. Amb les seves idees nacionalistes, anticapitalistes, antidemocràtiques i racistes revestides d’ordre i modernitat, ja havia donat mostres del seu perill al 1920 quan el van haver d’empresonar durant un any. Aquesta diferent imatge va fer que a Itàlia Mussolini es guanyés el suport de la monarquia i l’església, fet important per entendre que el feixisme no arribés a posicions tan extremadament radicals com el nazisme.

De totes maneres partint d’aquests punts de partida diferents, la forma d’accedir al poder fou força semblant en tots dos casos. Els dos van accedir per la via democràtica. El cas italià potser es més obscur donat que al 1921 el PNF només tenia 35 escons, tot i que en realitat eren els amos del carrer. Va ser la coneguda Marxa sobre Roma la que va provocar que Mussolini fos nomenat 1r ministre. Al 1924 legalitzà la banda armada dels feixistes i obtingué el 66,3% dels vots. Al 1925 ve proclamar el règim dictatorial, fets que provocar protestes i revoltes i que conduïren al 1928 al partit únic: el PNF. El fet que el partit feixista abandonés cap al 1929 el seu radicalisme elitista va fer que gran part de la població s’afiliés al partit. És a dir, en quatre anys havia passat de la minoria al parlament al poder dictatorial absolut del Duce. En el cas alemany, el procés va ser més lent, arribant a l’any 1932 en el Hitler i el partit nazi ja tenien 19 milions de vots. Al novembre ja tenien la majoria al Reichstag. El mariscal Hindenberg no va saber governar en minoria i per això va cedir el govern a Hitler. Poc desprès el partit nazi acapararia el 44% dels vots. Hitler no tenia un recolzament tan  gran com Mussolini per les seves posicions més radicals, només els protestants del nord, i les ciutats petites i mitjanes, més agràries donaven suport al fürher. Així la nit del 30 del juny de 1934, coneguda com la nit dels ganivets llargs es va produir una neteja a fons de tots els grups enemics del partir nazi: socialistes i nacionalistes. Al 1938 en una altra nit tràgica (la nit dels vidres trencats) va començar la persecució i extermini dels jueus considerats els causants de tots els problemes dels alemanys.

L’evolució de la política feixista va venir condicionada per les conseqüències del crac del 29. Un cop superat aquella època on les grans obres públiques van suposar el motor del desenvolupament italià, la fallida internacional econòmica va suposar un gran augment de l’atur, i d’alguna manera el Duce havia de desviar l’atenció cap altres objectius per tal d’evitar el creixent descontent social. Així Itàlia caminà cap a l’imperialisme, i la millor manera de fer-ho era anant de costat amb el règim nazi.

La política alemanya en canvi havia entrat en una espiral bèl·lica difícil d’aturar. Amb la idea nacionalista del reagrupament alemany, i amb la idea anticapitalista i anticomunista, Hitler  va anar poc a poc annexionant-se Àustria i Txecoslovàquia., davant la passivitat de França i Gran Bretanya que pretenien amb la seva política d’apaivagament  per un costat intentar aproximar a Hitler a les potències europees i tenir-lo controlat, i per altre tenir un estat fort que aturés a l’URSS, que en aquell moment feia més por. Però precisament per la facilitat i velocitat amb la que va annexionar-se Àustria i Txecoslovaquia Hitler es va animar i va precipitar els esdeveniments. Així després de la crisi pel corredor de Danzig, i després de la signatura del pacte nazi - soviètic de Ribbentrop – Molotov, es produeix la invasió polonesa i amb ella l’esclat de la guerra a tot el continent per que França i Gran Bretanya no estaven disposat a permetre-ho.