www.portalamat.info

RORTY:

 “¿Solidaridad u objetividad?” a Objetividad, relativismo y verdad.

PUTNAM:

 “Dos concepciones de la racionalidad” a Razón, verdad e historia.

INTRODUCCIÓ

Tot i que la perspectiva del punt de partida de Rorty i Putnam sembla ser el mateix - segons afirma el mateix Rorty - és a dir, el punt mig entre el realisme i el relativisme el cert és que llegint aquests capítols podem concloure que les posicions de l’un i de l’altre no són tan properes.

LES DUES GRANS POSICIONS

Putnam comença explicant les dues grans concepcions del coneixement científic: el positivisme lògic i el relativisme. El primer, el gran hereu de la il·lustració, planteja el mètode científic com l’únic que ens pot portar a descobrir i conèixer la veritat des d’un perspectiva racional. El positivisme pretén conèixer una realitat mitjançant una forma de verificació institucionalitzada. Popper i el falsacionisme havien descrit la forma de crear coneixement científic. El positivisme lògic ha estat la tendència dominant als darrers segles fins al punt de convertir el coneixement científic en una altra forma de religió en la que s’havia de creure indubtablement. Aquest positivisme lògic, que Putnam criticà  va ser qualificat per Rorty com a realisme donat que planteja la recerca d’una veritat, d’una realitat transcultural objectiva que permeti el consens més ampli possible.

Las segona postura és la Putnam qualifica de relativisme de la qual se sent més proper però que també critica. Putnam critica especialment a aquells que ell considera relativistes radicals; Kuhn, Feyerabend, Foucault...  Kuhn afirma que el coneixement científic únicament avança instrumentalment. A la teoria de inconmensurabilitat, Feyerabend  afirma que els termes utilitzats per una cultura no poden fer-se equivalents en significat o referència amb cap dels nostres termes o expressions. Així com Putnam i Rorty coincideixen a criticar el Positivisme lògic o realisme, es troben diferencies a l’hora de valorar les posicions relativistes. Per començar Rorty no es considera a ell mateix (ni a Kuhn, ni a Feyerabend, ni a  Foucault) com a relativista.

Rorty també critica el relativisme però no està d’acord amb Putnam amb les critiques fetes a aquests autors. Rorty parla de pragmatisme com una posició antirrealista que no pretén comparar diferents realitats culturals, ja defensa una postura etnocentrista que considera que ha de portar a la solidaritat des de la postura de la pròpia comunitat, no a la recerca de l’objectivat.  Rorty defensa que aquesta postura ni tan sols és relativista. Rorty compara aquesta teoria amb el concepte d’internalisme defensat per Putnam com un punt mig entre el realisme i el relativisme. Però la realitat és que Putnam critica ferotgement aquesta posició perquè considera que cau en els mateixos errors del realisme: no es pot mantenir un punt de vista i afirmar que cap punt de vista és adequat. Putnam afirma que si tot és relatiu, el relativisme també ho és.

Putnam planteja que de moment no és pot mantenir un posició radical i que fins a cert punt el cientificisme pot aportar coses al coneixement científic, però no a la filosofia. Putnam critica del relativisme (i dels pragmatismes que ells considera relativistes radicals) que en certa forma també cauen en el cientificisme ( a mans de l’antropologia), així que defensa una postura intermitja mentre no es trobi quelcom millor.

CONCLUSIONS

Tot i resultar un tema bastant complex hi ha una part que m’ha fet reflexionar bastant després de la lectura del text de Rorty: quan parla de les implicacions polítiques dels seguidors de Feyerabend, afirma que les posicions relativistes reben critiques perquè suposen una crítica al model democràtic liberal imperant en les nostres democràcies. Però ell afirma que això no és cert i que el pragmatisme defensa fins i tot el model etnocentric de les democràcies liberals.

En el fons m’ha semblat una discussió força complicada d’entendre però els raonaments de Putnam respecte a la posició relativista de Rorty (i els altres) m’ha semblat més contundent i la seva postura sembla realment més equidistant entre el realisme i el relativisme, i també més coherent, donat que coneixement no pot renunciar completament al positivisme, ni pot deixar de tenir en compte el relativisme. Però ni l’una ni l’altra es poden convertir en noves religions  pel coneixement científic, i molt menys encara pel coneixement filosòfic.