www.portalamat.info

CAUSES I PROCÉS DE LA DESINTEGRACIÓ

DE LA UNIÓ SOVIÈTICA I EL BLOC DE L’EST

Xavier Portal Torices

L’inici de la crisi del socialisme a Europa el podem situar cap els anys 70, donat que es van donar una sèrie de fets i situacions que primer d’una manera difusa i després més clarament van portar als governs socialistes de l’est d’Europa  a una crisi que conduiria a la desintegració de la Unió Soviètica i del bloc de l’est vint anys més tard.

Tot i això, ja tenim un punt de discòrdia amb el trencament de la Xina comunista i la Unió Soviètica a l’any 1963. El cert és que la Xina considerava als soviètics massa burocràtics i poc revolucionaris i els soviètics per la seva banda consideraven als xinesos excessivament perillosos per les seves idees radicals, que enmig de la guerra freda feia pensar que l’actitud xinesa podia portar cap a un holocaust nuclear en el que no creia la Unió Soviètica.

De totes maneres podem situar el principi del final quan després de la caiguda de Khruixtxov  l’any 1964 la classe burocràtica i administrativa de la URSS va donar el liderat a Leonid Brezhnev, un home de palla, un titella posat per la nomenklatura. La nomenklatura, les llistes burocràtiques del partit, van crear un clima de corrupció que amagava els problemes amb suborns, compres i influències. Tot i que aquest era un fet poc conegut pel poble sí que va anar creant un clima dintre dels joves polítics de necessitat de canvi i neteja. Brezhnev va portar a terme una política d’estancament on es van aturar les reformes necessàries per solucionar alguns problemes estructurals, això va fer que la URSS comencés a quedar-se en el camí. Alguns dels indicadors de progrés començaven a assenyalar que la URSS quedava endarrerida respecte a Occident, per exemple mentre l’esperança de vida creixia al món occidental a la Unió soviètica s’estancava. Aquests indicadors van crear una certa ansietat dintre del món polític soviètic. 

La crisi petrolífera de l’any 73 va tenir a curt termini conseqüències positives tot i que a llarg termini van conduir cap un gran crac. La Unió Soviètica era un dels principals productors de petroli, amb la crisi va sortir molt beneficiada i va fer que molts dels estats satèl·lits demanessin crèdits per portar a terme reformes necessàries,  però amb la crisi energètica dels anys vuitanta aquests crèdits es van convertir en un llastra insalvable.

El fet és que on realment va començar a desfer-se el bloc de l’Est va ser amb els estats satèl·lits on van créixer corrents d’opinió aperturistes. Va ser especialment important la situació de tres països Hongria, Txecoslovàquia i Polònia 

A Txecoslovàquia, cap l’any 68, la manera com es va eliminar el Khrixtxovisme va deixar empremta i va portar a una lluita entre progressistes i conservadors que va acabar amb l’ascens al poder del moderat Dubcek i que va conduir en l’anomenada Primavera de Praga  amb una invasió militar soviètica recolzada per altres forces del Pacte de Varsòvia. Tot i el control de la situació dintre del socialisme va queda la sensació que el comunisme començava a no estar legitimat completament.

A Polònia, a l’estiu de 1980 va aparèixer un moviment sindicalista independent de corrent catòlica anomenant Solidarnosc que va tenir tanta força que va obligar al govern a legalitzar-lo. No hem d’oblidar que dos anys abans el cardenal Karol Wojtyla va ser elegit papa de l’església catòlica. Un any més tard els comunistes polonesos van il·legalitat Solidarnosc, per por a una intervenció soviètica.

La realitat és que als estats satèl·lits de l’Europa de l’est començava a néixer un corrent d’opinió que treia legitimitat a la intervenció soviètica.

Un altre fet, aquest de caràcter bèl·lic va ser determinant en l’acceleració de la desintegració. Va ser la invasió soviètica de l’Afganistan el Nadal 1979. Amb l’arribada del príncep Daud a l’any 1973, l’Afganistan s’havia apropat molt a Moscou. Però les diferents situacions que va passar el país durant els següents anys, amb creixement de les posicions islàmiques i continues guerres internes va portar a la URSS a la invasió el desembre de 1979, instaurant un govern comunista. Però els mujaidins van començar a rebre ajuda dels nord-americans (i de països islàmics) i van fer que es transformés en una guerra molt costosa econòmica i políticament. Per els nord-americans era una ocasió magnífica de crear un estat aliat a prop de la Unió Soviètica a la mateixa manera que ells tenien a prop a Cuba. Amb l’arribada del president Reagan al govern dels Estats Units la situació es va tensar tant que va començar la segona guerra freda, més perillosa si cal que la primera. Els resultats de la guerra d’Afganistan van ser desastrosos per la URSS; l’Afganistan era un país amb una orografia complicada i amb unes condicions climàtiques molt dures. Aquest conflicte va dessagnar  política i econòmicament  aun país que necessitava destinar recursos a les reformes econòmiques necessàries i no a la cursa militar amb els Estats Units o a la guerra amb un país molt pobre i molt complicat de combatre.

Políticament, van ser els anys vuitanta els que van desencadenar definitiva i irremeiablement els canvis definitius. La mort de Brezhnev   va suposar l’arribada al poder d’un renovador Iuri Andropov, un antic cap de la KGB que intentaria posar fi a la corrupció i a l’estancament. Però Andropov estava malalt i només va durar setze mesos en el càrrec. Un cop mort Konstantitn Txernenko va arribar al poder però el seu també va ser un pas molt efímer, un any. La mort de Txernenko el 1985,va suposar  l’arribada al poder de Mikhail Gorbatxov, l’home que va marcar el decurs de la història dels últims anys del segle XX. Gorbatxov era un membre del govern d’Andropov de qui compartia moltes idees, i que va assumir el càrrec amb els mateixos objectius: netejar la corrupció i modernitzar la URSS. La realitat és que els canvis que portava Gorbatxov tindrien unes conseqüències molt més profundes. Gorbatxov era un comunista convençut que estimava profundament el sistema i precisament per això el volia netejar a fons de totes aquelles coses que considerava que l’estaven fent mal. Gorbatxov com tots els seus col·laboradors va créixer amb el govern de Khruixtxov i això va fer que conegués el Stalinisme d’una manera directa. Gorbatxov i els seus col·laboradors eren polítics joves i moderns. De fet si els canvis no haguessin vingut des de dalt (com va ser amb la perestroika) sembla difícil que s’haguessin  pogut produir.

La realitat és que els canvis que portava Gorbatxov no van ser tan pràctics com sí teòrics. Al 1986 al congrés del PCUS, el nou líder va parlar de dos conceptes que van marcar el decurs dels esdeveniments: el glasnost i la perestroika.

El Glasnost feia referència a la transparència que volia impulsar per lluitar contra la corrupció, sense amagar la realitat per tal d’aconseguir una perestroika (o reconstrucció) de la URSS. L’accident de la central nuclear de Txernobil del 26 d’Abril de 1986 va ser una mostra de la nova política informativa i al mateix temps va ser la demostració que la tecnologia i la economia soviètica estaven molt deteriorades.

A partir d’aquest moment els esdeveniments es van accelerar de tal manera que en només quatre anys s’esfondraria tot el bloc oriental. Dos van ser els desencadenants de la fractura: la fractura pels nacionalisme i la fractura pel poder. La realitat és que inicialment els estats balcànics inicialment no es van aixecar pel sentiment nacionalista, sinó per l’existència de polítics locals no tan progressistes com Gorbatxov. Primer va haver-hi un esfondrament econòmic i després va venir acompanyat de l’esfondrament polític. La perestroika volia mantenir el socialisme però agafant les coses bones del capitalisme, però això sense saber molt bé com fer-ho. El bloc de l’Est es va començar a desfer  pels estats satèl·lits, van ser revolucions pacífiques perquè entre d’altres motius ja ningú creia  en el sistema, únicament  a Romania el règim dictatorial de Ceacescu va imposar una dura repressió. El cert és que Gorbatxov va intervenir en alguns estats per reduir l’ansietat i permetre el Glasnost. Polònia, Hongria, Txecoslovàquia...

Sigui com sigui un fet va ser transcendental, la caiguda del teló d’acer al 1989 a la frontera entre Àustria i Hongria fet que ràpidament va atraure  una onada d’Alemanys de l’est desitjosos de fugir a la República Federal Alemanya. La població que es va quedar a la República Alemanya Democràtica va ser la que va començar a protestar en massa pels carrers, la intervenció de Moscou va ser decisiva per que el govern comunista no fes servir la força. Així que Honecker va abandonar el poder al no veure’s capaç de controlar la situació, pocs dies després, el 9 de novembre la guàrdia fronterera va quedar desbordad davant de notícies molt confoses i va deixar passar la multitud, havia caigut el mur de Berlín

Mentre a Rússia una figura començava a aparèixer amb força Boris Ieltsin, un polític populista i aperturista que representava les opcions més radicals per trencar amb el comunisme. Al mateix temps les dificultats econòmiques de la URSS van comportar que Gorbatxov s’anés quedant sol: Ietsin representava el canvi pels radicals i Gorbatxov tampoc tenia el recolzament dels conservadors comunistes. El cert és que cada cop més Gorbatxov tenia millor imatge exterior (va sortir de l’Afganistan i va acabar amb la guerra freda malgrat les reticències inicials nord-americanes que no e podien creure un canvi tan radical a l’URSS), que no pas dintre de les seves fronteres. 

Amb la proclamació de la república Russa per part de Ieltsin es va obrir el camí definitiu per a la independència dels països bàltics i per tant de la definitiva dissolució de la Unió Soviètica. El catolicisme de Lituània i l’escàndol ecològic de Txernòbil van accelerar el procés d’independència. La creació de la Comunitat d’Estats Independents (CEI) no va ser més que un últim intent de mantenir els vincles de onze repúbliques de l’antiga URSS però la veritat és que Ieltsin ja havia agafat per a Rússia totes les avantatges de l’antiga URSS. Al 1991 va dimitir Gorbatxov i el procés de desintegració quedava complet, molts interrogant s’obrien però respecte al futur dela major part dels països de l’Europa de l’Est.