www.portalamat.info

ELS TEMPLES I ELS DÉUS

 Francisco Javier Portal Torices

INTRODUCCIÓ

            Totes les cultures disposen d’espais públics o semipúblics dedicats a la religió i a les divinitats: des del Ziggurat de l’antiga Mesopotàmia, els temples i les piràmides egípcies,  els llocs sagrats de l’Índia (abans que el Budisme fer sorgir els temples per conservar les relíquies de Buda), els temples imperials de l’orient llunyà (Xina i Japó), o les piràmides precolombines (amb gran semblança al Ziggurat o les piràmides), i per suposat els temples grecs i romans, i posteriorment els cristians i les mesquites.

            Èpoques, estils arquitectònics, cultures, religions i solucions constructives diferents, però totes amb un punt de partida comú: un espai edificat per l’home i creat per ser un espai religiós amb un fi determinat; a diferents idees religioses diferents criteris per edificar.

            Intentaré en aquest treball fer una síntesi de l’evolució dels temples des de l’època antiga fins al classicisme i les primeres construccions cristianes, relacionant aquests temples amb la religió de la cultura contemporània.

L’ÈPOCA ANTIGA

            Ja cap l’any 3300 aC trobem els inicis de les primeres construccions, petits temples amb una planta en forma de T. Tot i les millores en les construccions entre el 2700 i 2400 aC hem d’arribar al volts de l’any 2100 aC per trobar entre l’art neosumeri les primeres construccions religioses importants: el temple de cel·la ample i el Ziggurat.

            El Ziggurat era una mena de piràmide amb construccions de diferents amplada, a la part baixa més gran i cada pis més petita. Entre els Ziggurats més importants es trobaven el de Ur i el de Choga Zambil (de fet el millor conservat). Aquest últim es una bona mostra d’aquest tipus de construccions. Fet al segle XIII aC aquest temple està fet amb tovot, material emprat pels elamites per realitzar els seus temples. Aquest Ziggurat tenia quatre plantes, sent la planta baixa de 100 x100 metres, i amb una alçada de 60 metres. El temple sempre es trobava a l’ultima planta per reforçar la idea que allò que era diví tenia una distància amb tot allò terrenal. Tot i que els Ziggurats teníen unes escales externes per poder accedir al temple, aquest de Choga Zambil era excepcional perquè les escales eren interiors. Aquest temple estava dedicat als Déus Inshushinak i Napirisha.

            Entre el 2000 i el 1900 aC els Hitites comencen a mostrar d’una manera més clara allò que els egipcis mostraren més tard: la vinculació entre reis i divinitats. Així els temples d’Hatussa mostra una planta asimètrica amb un pati central amb pòrtic que dóna accés a diferents sales i en especial a una cambra ben il·luminada destinada a l’estàtua divina. De totes maneres es més a les escultures que es trobaven als temples on podíem veure aquesta vinculació entre els reis i les divinitats, sortint uns al costat dels altres, com demostrant que els reis uns subordinats afavorits dels déus.

            I així arribem als primers grans arquitectes de la història: els egipcis. Hi ha dos tipus de construcció relacionada amb la religió a Egipte: per un costat el temple pròpiament dit i per altra les piràmides, una mena de temple funerari dedicats als faraons o semidéus.

            Els egipcis consideraven que el temple egipci  era la casa del déus i per aquest motiu només els sacerdots (els quals s’encarregaven del culte diari) i els reis (considerats déus entre els déus) podien accedir al temple. Els temples egipcis reproduïen per tant els habitacles d’un palau reial: rampes, avingudes amb obeliscs i imatges, patis interiors, columnates, sales interiors, la cel·la de la divinitat... Quan més a l’interior et trobaven la llum era més escassa. La idea era crear un trànsit des d’allò que és humà fins allò que es diví. Així acostumava a començar amb un pati obert, després hi havia unes sales hipòstiles , els vestíbuls que separaven aquestes del Sancta santòrum  o cel·la de la divinitat. Un bon exemple d’aquest “camí” és el temple de Kom Ombo (amb un pati, 2 sales hipòstiles, tres vestíbuls i el Sancta Santòrum. Cada temple servia per venerar un Déu, així per exemple a la sala hipòstila del temple d’Amón a Karnak trobem una il·luminació més baixa del normal, no hem d’oblidar que Amón era l’obscur. Un altre temple significatiu és Abu Simbel (1250 aC), amb 38 metres d’ample, 63 de profunditat i 32 d’alçada, situat molt a prop de Sudan i excavat a la roca està dedicat al Déu Ra ( Déu del Sol). Construït per Ramsés II, és tot una mostra egocentrisme, ja a l’entrada trobem un pòdium amb estàtues dedicades a Ramsés II. A les parets de la sala hipòstila trobem representades les victòries militars del rei, i a l’avantcàmara del Sancta Santòrum trobem unes estàtues molt significatives: Ptah, Amón, Ra i Ramsés II és a dir que trobem al faraó entre els déus ressaltant la idea que un d´déu entre els déus.

            Les piràmides són també unes construccions religioses i funeràries, destinades al culte dels reis – déu, construïdes en vida dels faraons com un reflex del seu poder, tenen adossades a la paret una capella. Un cop és mort el rei es sepultat amb totes les seves pertinences i per evitar els robatoris s’ha de fer que les piràmides siguin també una mena de caixes de seguretat.

L’ÈPOCA CLÀSSICA  

            Grècia va viure el govern dels tirans que mantenir la cohesió social van obligar a construir temples que van monumentalitzar tota Grècia. La funció del Temple Grec era servir d’aixopluc per les estàtues dels diferents déus i també per realitzar les ofrenes i els sacrificis de la cultura clàssica. Per tant eren espais religiosos però també eren espais socials.

            El temple grec es trobava dintre de recintes considerats sagrats, amb una planta rectangular normalment, i una divisió en pronaos, la naos o nau principal i l’opistodoros (o espai posterior). La naos es podia dividir en dues plantes (com el temple d’Hera a Posidònia) o en tres (com el temple d’Afaia a Egina). Hi havia un sòcol de pedra. Inicialment es va utilitzar el maó per les parets i les cobertes de fusta, però posteriorment només es va servir la pedra. Una columnata envolta l’edifici i la part alta (Fris i frontons) eren decorats amb terracota pintada o bronze repujat).

            El primer estil que van fer servir era el dòric, amb la pronaos, la naos i el porxo posterior, i el nucli envoltat per columnes. Les columnes no tenien base i el capitell era simple. Destacava el fris decorats amb triglifos, i la teulada a doble vessant. Exemples de temples d’estil dòric són: el Temple d’Afaia a Egina (500-490 aC) amb un fris no decorat i uns frontonsamb escenes de la guerra de Troia i dels herois locals.També hem de destacar el temple d’Hera a Posidònia (540-530 aC) amb unes proporcions molt acurades i mostra d’elements decoratius molt poc habitual al dòric, o el temple de Zeus a Olimpia.

            Més tard  va aparèixer l’art jònic més colossal i decoratiu, amb columnates dobles i triples (i també amb columnates a l’interior), amb una decoració molt extensa des de la base fins al fris. En ocasions substituïen les columnes per escultures de dones. Les columnes tenien base i el capitell amb volutes.

            Finalment es poden trobar alguns elements del corinti sobre tot als nous capitells barrejats a alguns temples jònics.

            Pels grecs la religió era present en totes les coses, per això es troben temples a tota arreu dedicats a diferents divinitats. Olimpia i Delfos es poden considerar els centres de la religió Panhelènica, i evidentment no es podem oblidar de l’acròpolis d’Atenes on es pot veure precisament la importància que els grecs donaven a la religió, amb un espai elevat per sobre de la ciutat on es trobaven a part del conegut Partenon, els temples d’Atena, Niké i Erectèon.

            El temple romà va seguir els models grecs, fonamentalment de l’estil jònic. Tot estava fet en marbre. Un canvi important era la distància entre columnes que augmentava especialment per la millora en la construccions de bòvedes.

            TRANSICIÓ A L’EDAT MITJANA

            Després de l’Edicte de Milà i la llibertat de culte, comença l’activitat constructora cristiana, fonamentalment a les principals ciutats i els llocs considerats sants. Podem trobar dos tipus diferents de construcció segons l’ús: l’ecclesia, basílica o grans sales per reunions o les construccions commemoratives o baptismals que eren edificis d’una planta central.  Esglésies santuaris són la de la Nativitat a Betlem  o la resurrecció a Jerusalem. També hem de destacar l’aparició dels monestirs, que s’ocupen de l’assistència dels peregrins en el camí cap el santuari.

            Les basíliques estaven fetes a l’estil romà o les sinagogues jueves, amb una amplia sala amb una nau central amplia i elevada i un totals tres o cinc naus (les laterals petites i baixes). Les naus laterals s’il·luminen amb les finestres de les parets.

            Cap els segles V-VI seguint les influències d’orient comencen a aparèixer grans construccions amb cúpules i amb bòvedes de canó. Les de cúpula es troben amb l’influencia de l’Islam, per exemple Santa Sofia on el pes i l’esforç de la cúpula es transmet als pilars mitjançant els arcs torals i les petxines. I d’aquí cúpules secundàries i contraforts. La caiguda de l’imperi Bizantí i de Constantinopla va aturar de sec una rica evolució arquitectònica, que va heretar l’Islam.

            El romànic arribava a Europa.