HISTÒRIA MODERNA DE CATALUNYA

ARTICLES D'HISTÒRIA	LA DECLARACIÓ DELS DRETS DE VIRGINIA	CAIGUDA DE L'URSS	LA CARTA ATLÀNTICA	TORNAR A PORTALAMAT
	LA REVOLUCIÓ SOCIAL I CULTURAL DEL SEGLE XX	NYERROS I CADELLS	HISTÒRIA MODERNA DE CATALUNYA
	FEIXISME I NAZISME	INDUSTRIALITZACIÓ A CATALUNYA	EUROPA 1815-1870

Història Moderna de Catalunya

Entenem per burgesia aquella classe intermèdia que a partir de l’Edat Mitjana inicià la seva aparició a través de la realització d’activitats mercantils i artesanals i que en créixer el seu poder col·lectiu enfront del de la noblesa terratinent, va originar un conflicte de primacia entre la propietat de la terra i la que es fomenta en el diner. La burgesia durant l’edat moderna anà agafant cada cop un paper més important tant en l’àmbit econòmic, com social, com polític ,com cultural. Per tant parlarem d’uns primers segles (XVI i primera meitat del XVII) on hi ha una clara absència de la burgesia dins les institucions de govern i dels segles posteriors (segona meitat del XVII i XVIII) on la seva presència dins l’àmbit polític comença a agafar pes. Per entendre tot el procés és important veure les diferents causes i evolució de la història que van portar d’un pas a l’altre.

Els monarques eren l’autoritat màxima, dictaven lleis nomenaven els jutges i s’encarregaven de governar i de fer complir les ordenances, és a dir, concentraven sota la seva voluntat el poder legislatiu, el judicial i l’executiu. Hi havia una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona. La monarquia volia imposar un model autoritari centralitzat i absolutiste. El rei era la institució comú entre la monarquia i la Corona d’Aragó. De totes maneres en el Pricipat la monarquia havia de mantenir les lleis i les institucions catalanes. Era una monarquia limitada. L’alta noblesa era la servidora directa de la monarquia i els seus membres eren els que ocupaven els càrrecs en les cases reials, en el Govern i en l’Administració de l’Estat i alguns actuaven com a consellers reials. Els nobles de categoria inferior i els fills segons de l’alta noblesa que no havien heretat terres, feien la carrera militar i n’eren els oficials, i altres, ingressaven a l’Església. La burgesia, els artesans i els camperols no tenien pràcticament accés a la gestió de govern ni als càrrecs polítics, els quals estaven en mans d’una noblesa carregada de privilegis. El virrei era generalment un noble castellà, era el representant del monarca a Catalunya. Ell era qui nomenava als cancellers, als tresorers o als advocats fiscals, aquests càrrecs requeien en membres de l’alta jerarquia eclesiàstica o de l’alta noblesa castellana, algun cop requeia sobre algun noble català. Durant el segle XVI els monarques espanyols no van exercir una autoritat absoluta a Catalunya, però a partir del segle XVII la situació política i econòmica va canviar. Les Corts eren convocades cada cop amb menys freqüència fins que al segle XVII no se’n van convocar. Amb l’arribada de Felip IV i el Comte duc d’Olivares al poder començava una etapa de poder molt centralitzat. Les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia eren cada cop més tenses. Les Corts no acceptaren les propostes d’Olivares i la monarquia s’enfadà amb el Consell de Cent i La Diputació, aquests després del Corpus de Sang on els segadors es revoltaren i assassinaren al lloctinent, contactaren amb la monarquia francesa per fer una aliança. Volien separar-se de la monarquia espanyola i demanen ajut a Lluís XIII de França. Els pagesos però seguien suportant les lleves i els allotjaments, ara dels soldats francesos. Hi ha avalots contra l’exercit francès. Comença la revolta antifrancesa. Felip IV aprofita el moment per recuperar Catalunya. Així com la pagesia va viure tota aquesta situació de Guerra entre Espanya i França com una època dolenta i de crisi, la burgesia va saber aprofitar-se de la situació. Tenien una bona relació amb la monarquia, la burgesia es beneficiava amb la presència de les tropes, acaparaven els contractes de proveïment i a canvi obtenien títols de ciutadà honrat. La seva actitud va ser de complicitat amb el virrei amb la repressió que aquest va fer contra els barretins.

Carles III va morir sense descendència i designà com a successor a un borbó, Felip V, les institucions de la Corona D’Aragó van donar suport a un Àustria, l’arxiduc Carles. Aquests defensava el pactisme i la desentralització, que era el que volien els membres de la burgesia i la noblesa. Els interessos dels burgesos eren incompatibles amb els dels francesos, hi havia una entrada massiva de productes francesos que perjudicaven als comerciants catalans. Per tant a Catalunya es reconeix l’arxiduc Carles com a rei. Al 1711 però, aquests va esdevenir rei d’Àustria i emperador d’Alemanya i davant la possibilitat que accedís també al tron espanyol formant un imperi molt poderós, va perdre l’ajut d’Anglaterra i Holanda. Felip d’Anjou va abolir les institucions polítiques d’Aragó i València. Catalunya es va quedar sola lluitant. L’onze de setembre de 1714 Felip V va prendre Barcelona i va posar en pràctica un conjunt de mesures conegudes com els Decrets de Nova Planta. Felip V va practicar una política centralista sota una monarquia absolutista. Les institucions polítiques catalanes, la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent van ser abolides. Apareix la figura de capità general en comptes de virrei, era la persona amb més poder a Catalunya.

Amb tot aquest entorn polític a la burgesia no li era fàcil ascendir al poder, fins més tard que amb el gran desenvolupament econòmic que es va donar van anar agafant pes en la societat i en la política.

Podem analitzar les diferent institucions catalanes que hi havia en aquell moment i per quin tipus de classe social estava formada. La Cort general tenia una representació estamental de la societat. Es dividia en tres braços:

· El braç militar: format per marquesos, comtes, vescomtes, barons, nobles, cavallers, donzells. N’eren membres els títols nobiliaris.

· Braç reial: síndics representants de les Viles. Reials amb dret de participació a la Cort General.

La Diputació General era la representació dels braços per dur a terme el cobrament del donatiu. Estava formada per tres diputats i tres oïdors. El rei intervenia en la inscripció d’aquestes persones. Per assistir a la Cort General calia ser natural del país.

Tot això va canviar amb el Decret de Nova Planta, on es va crear la Real Audiència presidida pel capità general . Les vegueries i sotsvegueries van ser substituïdes per dotze corregiments d’origen castellà. Per tant en general a les institucions polítiques més importants veiem que estaven formades per els estaments més alts i privilegiats de la societat catalana, després del Decret de Nova Planta ni els nobles catalans accedien al poder, ja que es va passar a una castellanització total inclosos els càrrecs polítics.

L’economia és el punt clau amb el que la burgesia començà a agafar importància social i política. A la segona meitat del segle XVII els gremis entraren en decadència, el protagonisme de les activitats econòmiques fou per les companyies comercials. Va ser important la figura de Feliu de la Penya, que simbolitza tots elements que integren la primera generació burgesa emprenedora de Catalunya. Feliu de la Penya va ser portaveu de grups d’afers econòmics, va ser representant de la Junta General del Comerç a Barcelona. Era una generació amb energia i iniciatives, parlava del treball i del comerç. Podríem dir que la Guerra de Successió unida a la promulgació del Decret de Nova Planta van representar, paradoxalment, una etapa positiva per Catalunya. Els catalans van evocar-se a l’economia i van aconseguir un creixement econòmic, la indústria es va expandir i van incrementar els intercanvis comercials. L’activitat econòmica estava lligada al comerç a la indústria o a una professió qualificada. L’impuls renovador de totes aquestes activitats es va dirigir a construir la base industrial del país. El producte sobrant del capitals que sorgien de l’explotació agrícola i de les activitats mercantils es va orientar cap a la inversió industrial , especialment cap a la tèxtil. Van sorgir famílies burgeses importants com la família Glòria propietaris de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, van rebre privilegis reials. Altres burgesos importants són Esteve Canals o Miquel Alegre. Es passa del gremi a la indústria, i de la menestralia a la burgesia. Es va formar una gran burgesia comercial representada per la companyia del comerç a Barcelona. La Junta del Comerç va garantir el desenvolupament econòmic del capitalisme català, a través d’una activitat constant de petició, informació i tramitació per poder interessar a les autoritats borbòniques per poder aconseguir una política de major preocupació per l’activitat econòmica de Catalunya.

Poc a poc la burgesia es van anar enriquint cada cop més amb les fàbriques d’indianes i amb les companyies de filats i de cotó i van formar un cercle de relacions familiars amb predomini econòmic i social. Van anar ocupant càrrecs a l’administració municipal. Totes aquestes activitats junt amb l’esforç és el que va crear el nucli de la burgesia industrial catalana, un nucli jove que al mateix temps aprenia la importància de l’exercici de la política com a grup de pressió, i començava a prendre consciència de les perspectives econòmiques i socials que els representaria el fet de tenir algun dia el poder. Per tant és a partir d’aquí quan comença a sorgir un nova classe dirigent i unificadora.

La monarquia s’adona de la importància que estava agafant aquesta nova classe emprenedora i a molts d’ells els nomenaren ciutadans honrats, aquests gaudien d’exempcions i privilegis. La noblesa es mantenia al marge dels negocis i poc a poc van entrar en decadència mentre veien com s’enriquia la burgesia.

En el transcurs de l’edat moderna, la societat va anar canviant, l’estructura feudal poc a poc va anar desapareixent, els mercaders també van tenir una davallada en nombre i en influència sobre la vida urbana. Els mercaders i negociants se sentien més atrets per la renda fixa, la propietat territorial i l’exercici de l’advocació que no pas pels negocis mercantils. Al segle XVI van sorgir els menestrals que agafaren força importància dins la societat, als segles següents passaran a ser la burgesia. La burgesia passà a ser la classe més dinàmica i poderosa, ja que els imperis comercials que havien creat, havien permès que els burgesos dedicats al comerç acumulessin diners i capital amb els negocis. Alguns d’aquests burgesos rics es van dedicar a les finances i altres es van arriscar a muntar les primeres fàbriques, naixia la burgesia industrial. El món artesanal va entrar en crisi ja que molts artesans no van poder suportar la competència que els feien les noves fàbriques i es van convertir en assalariats de burgesos.

La noblesa al principi va viure una època d’urbanització. Es va relacionar amb doctors en drets, jutges o mercaders. Seguia mantenint els seus drets i privilegis, poc a poc va entrar en decadència, ja que es va mantenir al marge del creixement econòmic i va veure com la burgesia anava agafant més poder i s’anava enriquint més que ells.

Comentari debats historiogràfics

En els debats es corroboren moltes de les coses explicades fins ara. En general veiem el poc intervencionisme de la burgesia en les institucions polítiques. En el debat de les monarquies compostes ens diu que en segle XVI la política depenia de la relació entre els monarques i els diferents territoris. El Principat conservava les seves lleis i privilegis i era difícil imposar uns nous sistemes legals, ja que la població es rebel·lava. Tots els territoris volien el respecte i coneixement de les seves institucions i lleis pròpies. La classe dirigent catalana solia estar representada per nobles. Però a tot això, els monarques necessitaven un aparell estatal fort i els hi convenia que hi hagués una Cort estable i una centre burocràtic en la capital, format la gran majoria per castellans.

Al segle XVII una nova generació pujà al poder, entre ells Olivares que volia una uniformitat estatal i anava contra les Constitucions locals. La reialesa s’allunyà de la Corona d’Aragó i aquesta quedà discriminada políticament. La capacitat administrativa de les Corts quedà reduïda al igual que la seva funció judicial. No es van celebrar Corts, per tant hi havia menys possibilitats de reparar greuges. En els debats es qüestiona el poder que podien tenir en front d’aquesta situació La Generalitat i La Diputació? En general sí que el seu poder va disminuir, però no tant com diuen molts autors que es basen en fets molt concrets, es basen en l’autocrítica o el patriotisme. Segons Simón i Torres, les institucions havien de complir un doble objectiu, un era organitzar el govern i l’altre donar feina a una classe política que volia intervenir en els assumptes públics i beneficiar-se de la seva direcció.

També és tema de debat la Revolució de 1640. Per Celestino Pujol es va donar alhora una resistència política i una revolta social. La primera és atribuïda a les institucions i oligarquies urbanes i la segona a sectors populars externs a les institucions. Rovira i Virgili parla d’un sol bloc compacte resistencialiste. Elliot parla de dues revolucions dissociades, una social, de pobres contra rics i una política, dels catalans de les institucions del país contra la dominació de la monarquia castellana. Començava un nou model polític, hi havia moltes juntes especialitzades en temes concrets que tenien una àmplia presència vilatana.

Amb la crisi del segle XVII, la noblesa va caure i va passar a ser una classe arruïnada. Va perdre els seus drets i privilegis jurisdiccionals i polítics. L’absolutisme centralitzador els hi va provocar desajustos com a classe política i dominant. Com a estratègia per controlar el poder polític urbà es van fer enllaços matrimonials entre la vella noblesa del camp i els descendents de les oligarquies baixmedievals.

Després de la caiguda d’Olivares hi ha una recuperació econòmica i sorgeixen classes dirigents disposades a participar en els assumptes de la monarquia. El Consell de Cent i la Diputació volien recuperar les insaculacions o el sistema de provisió de càrrecs sense la intervenció de la corona, però no ho van aconseguir. Es crea la Junta General del Comercio de Madrid, Narcís Feliu de la Penya es relaciona amb el President del Consell d’Aragó. En el debat es parla de que aquest fet pot ser una resposta a les necessitats clientelars de la Corona a Catalunya, necessitat de fer-se amb un grup de poder i de favor.