www.portalamat.info

ARTICLES D'ESTÈTICA	ELS TEMPLES I ELS DÉUS	EVOLUCIÓ DEL NU A L'ART	TORNAR A PORTALAMAT
	RENAIXEMENT	HISTÒRIA D E LA MODA
	ICONOGRAFIA EDAT MITJANA

El gust pel vestir en el llarg dels segles

Per Elena Amat Mestres

Sempre s’ha considerat que la moda és un plaer frívol i egoista que reafirma la vanitat del ser humà i el divideix en classes socials segons la vestimenta. Però la moda és molt més que això, la moda parla de la societat i de la seva idiosincràsia, mostra els elements importants d’una cultura i de com viu la gent . Es desenvolupa en un context històric determinat i de com aquest influeix en la vestimenta.

Vestir pot significar cobrir la realitat, disfressar-la i crear una distància entre la veritat i la seva revelació. De totes maneres la roba és un reflex de l’estructura social. El vestit pot indicar elements tal com l’activitat que realitza una persona, la hora del dia que s’utilitza, l’ocasió específica, el gènere sexual...

Antiguetat

Els grecs creen el criteri clàssic de la bellesa que reflecteix l’harmonia entre les parts (simetria). L’Harmonia, l’ordre i la simetria són una propietat objectiva de les coses. L’harmonia s’aconsegueix amb una organització proporcionada i matemàtica. Les qualitats de mesura i proporció constitueixen bellesa . La mesura, tan estretament vinculada a la bellesa, es troba també estretament vinculada a la bondat i a la virtut.

La constant de disseny grec és utilitzar bandes amb motius decoratius d’origen arquitectònic. Això queda reflectit en els vestits com a ornamentació i en el tall que es fonamentalment rectangular. La túnica d’Herretes eren dos trossos de tela rectangulars i units entre sí. L’himation és un mantell grec, de disseny rectangular que es col·locava sobre el cos o el cap per protegir-se del fred. Els filòsofs grecs l’utilitzaven com a vestit bàsic, cenyit sobre el cos i cobrint l’espatlla esquerra. Aquesta peça reflectia el criteri de simplicitat que promou la cultura grega com a símbol de l’elegància.

Com a peça normal, els homes vestien una simple túnica que podia variar de mida en funció del seu us. Portaven una espatlla al descobert i s’ajustava a la cintura amb un cinturó de pell. Les túniques curtes eren utilitzades per realitzar treballs mentre que les llargues s’utilitzaven en situacions especials. Les dones portaven nombrosos complements per guarnir els vestits.

Si ens fixem per exemple en l’Auriga de Delfos veiem que es dona més importància al concepte que a la forma bella. El vestit és una llarga túnica fins als peus lligada amb un cinturó. El vestit és d’extrema senzillesa, els plecs són suaus i flexibles, reflecteix el comportament d’un teixit autèntic.

Els romans foren el poble que va obtenir més poder en l’antiguitat clàssica. Van crear el més gran imperi del món antic. La joieria era abundant. A partir de l’època imperial, per l’alt nivell de vida que havien aconseguit els romans, es tornen sofisticats a nivell d’accessoris i indumentària, tant femenina com masculina.

Edat Mitjana

El pensament de l’època se centra en el cristianisme. En la fe existeix tota la veritat. Existeix un principi diví. Les passions i els plaers s’han de rebutjar ja que porten a la misèria, el millor és l’èxtasi de la divina contemplació.

L’escolàstica és una filosofia teleològica de l’edat Mitjana. Defensa una harmonia entre la fe i la raó. Hi ha una gran creença religiosa, la unió amb Déu és la màxima felicitat. En Déu radica el principi i la fi de la ciència, Aquesta no és més que una il·luminació divina de Déu.

El món era un conjunt d’idees, un món espiritual. La ciència empírica no tenia gaire sentit. Déu estava encadenat a les idees perfectes. Tot estava dominat per la llei divina, fins i tot déu no podia escapar-ne. L’antic ideal de l’edat mitjana era el comunisme, “un estat per a tots”, però es consentia la propietat privada com a concessió a la debilitat humana.

En els segles XII-XIV ja es posaren les bases de la nova societat, però en el segle XV ja havia aparegut una poderosa classe capitalista. Un poderós sentiment d’individualisme i de llibertat anà dominant pertot arreu. El naixement i les classes socials ja no eren tant importants com la riquesa. L’home descobreix la naturalesa com a eina a la que dominar i com a objecte de plaer. Es pot dir que abans el dèspota medieval dominava segons les lleis de déu, però després l’explotador modern dominarà en base al seu propi benefici econòmic. L’individu era posseït per un egocentrisme apassionat. Aleshores, amb la nova concepció moderna, l’individuu, enlloc d’ésser una criatura de déu, esdevingué una partícula del cosmos: una partícula amb un poder potencialment molt alt; ja era un animal amb el principi de plaer, enlloc d’un esperit ansiós d’immortalitat. Però per a crear els avantatges tècnics de l’edat moderna, calgué estimular a la classe obrera un profund sentiment de voluntat del treball. En contra de la passivitat de l'església, els capitalistes donaren a l’home un sentiment de materialisme, d’amor cap al treball, de disciplina. Això provocà una millora tècnica i material de la societat, alhora que una major explotació laboral.

Tota aquesta evolució i maneres de pensar queda reflectit en la roba i vestits que portaven. La roba femenina al principi de l’Edat Mitjana estava formada per dos vestits, una capa i una còfia. Algunes vegades portaven el cap descobert. Apareix una nova peça, la camisa, normalment de seda. El vestit era de llana. Les sabates eren amb puntes retorçades. En general era tot bastant senzill i tapat.

A meitat de l’edat mitjana, coincidint amb l’evolució del pensament de l’època, ja no s’acontenten amb dos vestits de diferents tonalitats, ara els colors divideixen el cos de forma longitudinal, cada cantó del cos tenia un color, meitat i meitat. Les sabates també eren de dos colors.

A finals de l’edat mitjana els vestits portaven cua. Escot per davant i per darrera. Les mànigues eren llargues i cenyides, tapaven els dits. En el cap portaven l’hennin era un barret en forma de cucurutxo. Tota la vestimenta era més complexa i més ornaments, propi del pensament de l’època.

El Renaixement

El món modern utilitzarà la raó científica com la base de la seva filosofia. El renaixement afecta a les estructures bàsiques de la societat i la cultura, a la vida quotidiana i a la mentalitat diària, la pràctica de les normes morals i els ideals estètics.

La novetat i el caràcter revolucionari del Renaixement està en l’actitud dels homes enfront del món, aquest no és un lloc de pas, sinó és un lloc valuós i bell. L’home és capaç de canviar qualsevol realitat. Si pateix es degut a la falta d’esforç intel·lectual o manual, per la seva estupidesa o per la seva perversitat.

L’home passa de ser un simple espectador, a tenir confiança en sí mateix i convertir-se en amo de sí mateix i del seu destí. La grandesa de l’home resideix en la seva llibertat per fer-se a sí mateix, en convertir-se en lliure escultor i modelar-se a sí mateix. L’home no té una naturalesa fixa, concreta i determinada, d’ell mateix depèn la seva sort. La llibertat porta cap a la perfecció, cap a la plena realització. L’home actua en el món, és amo i senyor de totes les coses, modulador de sí mateix i del món..

Els humanistes estan molt preocupats per la societat política que ha d’aconseguir un estat just capaç de proporcionar el benestar per la identitat dels homes. La societat estava integrada per éssers lliures i iguals. El més útil per la comunitat ha de ser al mateix temps el més útil per l’individu. Els homes han de ser tots iguals en el treball, sense admetre cap tipus d’esclavitud. Ningú rebrà més del que es mereix, però tampoc li faltarà res del que necessiti.

L’amor a la vida es valora molt. Mentre es viu, no existeix la mort. Es dediquen a buscar la bellesa i el plaer. És important l’amor espiritual i el físic, també el culte a la bellesa. Buscant la bellesa alliberen l’art del culte teològic i el converteixen en finalitat per sí mateix. El gust estètic es manifesta en el desig d’escoltar i parlar bé. Proclamen l’alegria i el goig de viure.

Descobreixen el valor del món i la seva bellesa i el miren com a objecte digne de contemplació i com a lloc adequat per construir la seva vida. L’home deixa de ser piadós espectador de les meravelles de Déu per convertir-se en un element actiu, que desitja fer-se amo del món mitjançant el poder que li dóna el seu coneixement.

Tot aquest pensament va provocar canvis molt marcats en la moda, dels vestits amples es va passar als curts, que marcaven la figura humana. Les aristocràcies més tradicionals van imposar l’etiqueta, que es va manifestar sobretot a taula. Eren mètodes de distinció dels nous rics.

Els dibuixos dels teixits s’estructuren en línies diagonals i s’inspiren en els teixits xinesos. El brodat pictòric és plenament renaixentista i generalitza la tècnica de l’or matisat. La indumentària és feta de teixits rics o ornamentada amb brodats. Es tendeix a deformar el cos masculí i el femení tot donant-los formes geomètriques.

L’home en aquesta època té molta importància, per això la moda pels vestits agafa importància. Hi ha més preocupació per la forma de vestir i complements, per ornaments i brodats. Els teixits també són més rics. L’home és ara el centre del món i per tant la indumentària agafa més importància.

El renaixement transforma notablement els vestits. Es porten armilles i escots quadrats. Hi ha ornaments d’or i de vellut. Es porta el coll alt , mantells, capes, casaques curtes amb solapes i mànigues. Els barrets es porten de copa alta o baixa amb l’ala sense doblegar. Les sabates són de vellut amb la punta quadrada, també es porten botins i botes altes.

Les dones portaven vestit sense cua, amb vol. Es porten també les faldilles. A la part de dalt es porten peces molt ajustades, en punta i molt escotades. El cinturó també és ajustat. Porten arracades i collarets d’or i de pedreria.

Veiem que hi ha una gran varietat de peces de roba, de complements, de sabates. Tot això és típic de l’època que s’està vivint. L’home es preocupa per ell mateix, per la bellesa, per la seva estètica.

En el segle XVIII ja podem parlar del barroc. La grandiositat i l’excés en la decoració, característic d’aquesta època, són presents a totes les arts tèxtils. El brodat deixa de ser pictòric per esdevenir purament decoratiu. La indumentària, tant la masculina com la femenina, busca l’elegància mitjançant l’ús excessiu d’ornaments, llaços, colls i punys de puntes, que sovint amaguen l’estructura del vestit. Les sabates eren fetes de material refinat, com la pell. Eren amb taco alt i guarniments molt vistosos, com per exemple llaços, sivelles, brodats i pedres precioses.

El Romanticisme

El romanticisme fuig de la pura bellesa exterior per buscar el moviment interior. Aquesta expressió interior sol manifestar-se en tons generalment sentimentals i desesperats. L’artista capta el paisatge propi i tracte d’identificar-se amb ell, mostrant una tendència cap allò arcaic, amb una certa malenconia.

En la dona descobreixen no sols el seu cos bell, sinó també l’esperit bell. El romanticisme és expressió viva, és l’exaltació de la llibertat enfront de les regles de l’acadèmia, és varietat en contra de la unitat de la composició. La imaginació i el sentiment estan per sobre de la raó. En la pintura romàntica es dóna importància als colors. En el contingut destaca el sentiment personal que surt a l’exterior a través de les coses.

El romanticisme és un moviment que comporta una revolució cultural, política, social i ideològica. L’important és la llibertat, la democràcia i la individualitat. Es rebutja la tradició, tot allò antic i els valors culturals i socials preexistents.

A l’interior de l’home existeixen altres forces de tal manera que l’essència d’allò humà està per sobre de tot allò purament racional. L’home posseeix una ànima que experimenta intensament l’amor i es consumeix en les seves emocions i dolors. L’home romàntic es revela contra l’ordre que existeix en la societat. S’oposa a la separació entre raó i sentiment, entre el que és real i el que és irreal.

És un moviment subjectiu i introspectiu. En qualsevol obra literària o artística, el tema no és el que es representa en l’obra, sinó la vida psicològica íntima, els sentiments de l’autor. S’identifica l’art amb la vida.

L’home romàntic té consciència de la seva individualitat i al mateix temps de la seva universalitat. La llibertat absoluta es el requisit imprescindible que necessita l’home per descobrir-se a sí mateix i al món exterior.

En el romanticisme es produeix una exaltació de tot allò passional. L’amor com a sentiment pur proporciona fe en la vida. L’amor constitueix junt amb la llibertat, un altre dels elements claus del romanticisme, però no un amor normal i controlat, sinó un amor exaltat, apassionat, furiós i cec, de caràcter possessiu i neuròtic.

Davant d’aquest amor, el romàntic pot adoptar una actitud de malenconia, de tristesa íntima, de somnis irreals, o pot tenir una actitud apassionada, de trencar amb totes les convencions socials en de la llibertat de l’amor.

Aquest humanisme els fa valorar els objectes humils i senzills. Tot això queda reflectit en la manera de vestir. Els canvis polítics, estètics i higiènics, porten cap a l’eliminació de la cotilla del cos femení, el vestit esdevé d’una sola peça amb la cintura alta sota el pit, de teixit lleuger, generalment batista de cotó decorada amb brodats. El vestit masculí se simplifica: està format per frac, armilla i pantalons ajustats; els colors del frac són foscos i només a l’armilla es permeten decoracions.

Cap al 1830, el vestit se separa en cos i faldilla, aquesta última peça s’eixampla, així com les mànigues de fanal.

L’estampació avança des del punt de vista tècnic i produeix dissenys propis. Hi ha temes florals per als vestits i temes d’actualitat política per als mocadors commemoratius.

Per tant seguint el pensament de l’època, veiem en el gust pel vestir tot es simplifica. Els vestits tant dels homes com de les dones són més senzills, i no hi ha tanta ornamentació.

Segle XX

En el segle XX les guerres i les revolucions socials van portar canvis definitius en la indústria de la moda.

El canvi més important ha estat la lluita de la dona contra les restriccions polítiques i socials, això es va manifestar indiscutiblement en la relació femenina amb el vestuari.

La dècada de 1900 a 1910 és un període de simplificació del vestit femení: la figura esdevé recta, la faldilla s’escurça fins al turmell. La Primera Guerra Mundial, amb la forçada incorporació massiva de la dona al treball extradomèstic, contribueix a la simplificació i al es formes pràctiques del vestit femení.

En els primers anys del segle XX desapareix la cotilla i torna la silueta natural de la dona, ensenyant inclòs les cames. La faldilla s’escurça, la figura no té formes. La cintura baixa als malucs. Els vestits tant els de dia com de nit són curts i amb la mateixa forma. Predomina el brodat de pedreria.

En els anys 30 la modista francesa Coco Chanel va tornar a inventar la forma de vestir de la dona al agregar en vestuari de les dones una peça que fins ara només portaven els homes: els pantalons. Les faldilles s’allarguen, però deixen veure les cames, i les espatlles s’eixamplen. Es tallen els teixits al biaix per aprofitar-ne l’elasticitat. Hi ha una progressiva militarització del vestit femení per influència dels esdeveniments polítics.

Per tant en aquest període comença a néixer un nou ideal de dona, el que per primera vegada fou creat per elles mateixes i no pels homes. La nova imatge era la d’una dona treballadora i eficient, que lluitava per obtenir el dret a vot i que es preocupava per assumptes que fins ara eren privilegi del poder masculí.

Els colors són llampants, desapareixen els tons pastel.

Gràcies a aquesta nova moda les dones es van atrevir a desafiar els sòlids principis morals que les lligaven i van començar a mostrar el seu cos, que va suposar un escàndol eclesiàstic i social en general.

Dels colls alts que es portaven, es passa als escots en forma V. Els vestits ajustats a la cintura van dibuixar un nou tipus de bellesa i de dona, les que buscaven semblar-se més als nois.

Per tant veiem que en general en les altres èpoques els patrons de la moda eren molt estètics, es despreocupaven de factors que consideraven secundaris com la comoditat o el benestar físic. La incomoditat i la poca llibertat de peces, eren el reflexa dels costums que reprimien l’expressió femenina a les tasques domèstiques i reproductives. És per això que en segle XX la revolució social de la dóna és el tema que més influeix en la forma de vestir.

Bibliografia