www.portalamat.info

La iconografia a l’Edat Mitjana

Francisco Javier Portal Torices

INTRODUCCIÓ

            Ja  que els límits de l’edat mitjana són molt difusos hauríem de començar  partint de l’art bizantí com a nexe que lligaria l’art clàssic amb l’art de l’edat mitjana. Després parlaré del romànic i del gòtic així com del difícil límit que podem trobar al parlar de la transició entre l’un i l’altre.

L’ART BIZANTÍ

            Podríem emmarcar l’art bizantí des de la crisi iconoclasta del segle VIII fins la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (1453). L’art Bizantí és un art relacionat directament amb la religió i la teologia. De fet el punt del que partirem serà  la gran crisi iconoclasta del segle VIII. La devoció cap a Crist i els Sants, va derivar en una idolatria de les imatges. Això provocà una gran controvèrsia entre teòlegs diferents. El decret de l’emperador Lleó III que obligava a destruir la imatge del Crist de la Porta del Palau Imperial (726) va iniciar una gran destrucció d’obres i imatges. Al 843 es produir la victòria dels defensors de les imatges, posició defensada des dels monèstirs. De totes maneres aquests cent anys de lluita van provocar la manca de models iconogràfics i això va comportar el retorn als models clàssics i noves propostes innovadores.

            La religiositat adquireix formes més intimistes, així les esglésies es fan amb planta de creu grega i una cúpula central. La llum agafa un importància enorme, i es tenia molta cura: incidia d’una forma directa en determinats punts deixant en la penombra d’altres. Això es feia servir per ressaltar mosaics i jerarquitzar figures. A Constantinoble hi havia bons exemples com Nea Ecclesia (completament desapareguda) dins el Palau imperial, o petites esglésies com Myrelaion o el monestir de Lips (del segle X).

            Després de la crisi la nova posició ve emmarcada en un programa iconoclasta de gran immobilitat, reiteratiu i de nul·la permeabilitat, basat en el neoplatonisme, la mateixa relació que es produeix entre Déu i el Fill és la que hi ha entre el prototip i la imatge. Aquest programa planteja les imatges d’una forma molt jerarquitzada:

• Les parts altes de l’església es corresponen al cel i són les que es troben més ben il·luminades, així trobem:

o      A la cúpula el Pantocràtor

o      I al quart d’esfera la Mare de Déu i els Àngels.

• ·        En un segon nivell trobaríem les trompes i petxines de la cúpula i parts altes del murs serien per representar les festes de l’església.

• ·        En el tercer nivell (voltes secundàries i zones baixes) trobaríem els Sants des de d’una visió molt jerarquitzada segons tres criteris:

o    Calendari

o    Categoria

o    Sexe

            Bons exemples d’aquest tipus de programa són l’Església de Sant Lluc de Fòcida consagrada entre els anys 1011 i el 1022, de la qual no es conserva el pantocràtor però sí la resta d’escenes i el monestir de Nea Moni de Chios (1042-1056).

            Dintre d’aquest programa també s’intentà redecorar les esglésies antigues, però això no va ser del completament possible, especialment en el cas de les esglésies més monumentals com Santa Sofia a Constantinoble. Un altre problema que ens trobem és la pèrdua de gran part del mosaic, pràcticament només conservem els mosaics de la tribuna de Santa Sofia.

            Dintre del l’art bizantí hem de destacar les esglésies rupestres de la Capadòcia  on es comença a notar una certa descomposició del programa clàssic i un augment de la tendència més narrativa de les imatges. També hem de remarcar l’església del Crist de la Chora a Costantinoble que mostra també tendències més narratives  i traspua un discrus teològic renovat.

            També trobem força manuscrits, monacals i laics o imperials, però a mida que va passar el temps aquestes obres van perdre qualitat de dibuix, emfatitzant els colors, és a dir, es perdien en pur ornament, i l’estilització dels rostres va arribar a ser extrema.

L’ART ROMÀNIC

            Amb la caiguda de Roma es van produir molts canvis dintre de l’Europa occidental i mediterrània. És una època de gran feudalització i això provocà un excedents econòmics dels senyors feudals i també per part dels religiosos i això va comportar que l’art es trobés en mans del poder religiós i secular. L’art no descriu la religiositat, sinó que la interpreta (també en un sentit neoplatònic). L’art va lligat a les construccions religioses: esglésies, catedrals, monestirs...

            El romànic és una síntesi de les èpoques anteriors, en els nous programes (fonamentalment religiosos però no exclusivament), l’art està al servei de les idees que es volien transmetre. Així trobem que els imatges de les esglésies i els murs exteriors estaven pensades pel públic laic i amb poca cultura, i les imatges dels claustres tenien un caràcter més privat pensat per les comunitats religioses (tot i que l’alçada de les obres remarcava encara més el caràcter no públic). Per tant trobem una intencionalitat segons el destinatari de l’obra. En el cas de l’art català no podem parlar d’això d’una forma tan clara perquè les esglésies catalanes no presenten gaire imatges exteriors.

            La portada de l’església de Sant Pere de Moissac és una de les presentacions iconogràfiques més valorades, especialment el timpà, un relleu semicircular fet amb 28 blocs de pedra amb les figures de Sant Pere i el profeta Isaïes.

            Dintre del romànic català podem destacar les escultures de la Portada del monestir de Santa Maria de Ripoll del segle XII, amb un programa extremadament ric. El Claustre de la catedral de Girona té una escultura d’una gran qualitat i riquesa, omplin els frisos i els capitell que envolten els pilars d’una forma semblant al claustre de Ripoll.

            També són remarcables les pintures sobre pergamí de la il·lustració del Gènesi de la Bíblia de Sant Pere de Rodes, amb una decoració extensa i una gran complexitat d‘escenes i que ha estat un referent important en les arrels del Gènesi a les Bíblies catalanes.

            En quant a pintures murals podem destacar a pintura mural de la volta de Saint Sa-Sur-Gatempe, el més vast i important conjunt pictòric romànic conservat de França, i que tot i que no ens ha arribat sencer sí que conservem els cilces pictòrics del porxo, la tribuna i la cripta corresponents a l’apocalipsi, la passió i resurrecció de Crist i escenes hagiogràfiques.

            No ens podem oblidar, parlant de pintures murals a Catalunya, de tot el grup d’Erill, senyor de la Vall de Boí, que va lluitar contra els musulmans de l’Ebre. Les pintures murals i la presència de teofanies  als absis de Santa Maria i Sant Climent de Taüll com la imatge de Santa Maria, dels sants i d’escenes d’episodis de l’antic i el nou testament o el Crist en majestat (que no pantocràtor com s’ha dit moltes vegades). Totes les obres pirinenques posteriors són ja d’una generació posterior d’autors i per tant autòctona que probablement agafava els models de Taüll.

            Cap el 1200 es produeix una renovació del romànic, s’abandona la idea de la pintura plana i les formes adquireixen volum, augmenten els cicles, i les obres són per tant més narratives, aquí podem trobar com exemple les pintures de Sijena de les sales capitulars amb escenes de l’antic testament, o el vitrall de la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu de la nau lateral sud de la catedral de Chartres. El romànic comença una lenta però progressiva transició cap el gòtic.

L’ART GÒTIC

        Dels segles XII al XV parlem d’art gòtic tot i que aquest qualificatiu el fem servir per una època on es van donar solucions molt diverses segons la regió d’Europa de la que parlem.

        Va ser un art fonamentalment religiós i burgès. Va coincidir amb una època de recuperació del poder en mans dels reis i per tant de la formació dels estats moderns. Així l’art esdevé un instrument més de control polític.

        El gòtic es troba emmarcat dins una època d’expansió, d’expansió territorial i política i econòmica i cultural. Va ser una època de gran dinamisme, l’època de les gran catedrals. Hem de destacar la importància de les ordes religioses com els cistercencs i els mendicants. Aquestes últimes ordes es van implantar a les ciutats i això comportà la monumentalització de les urbes. El dominics i els franciscans van col·laborar en aquest pas de l’art a la ciutat. El císter va comportar l’aparició de monestirs austers per lluitar contra la criticada opulència de l’església. Un bon exemple és el monestir de Poblet exemple d’austeritat i amb un clar foment del culte a la Mare de Déu com es veure a la seva iconografia. Tampoc ens podem oblidar del de Santes Creus.

        Les imatges durant el gòtic passaren a ser progressivament més narratives, amb una major humanització de les expressions (especialment de Jesús i la Mare de Déu), i una recuperació dels cànons clàssics..

        A les catedrals gòtiques els vitralls no tenien una funció únicament decorativa. L’objectiu era que els murs fossin cada vegada més translúcids i els continguts tenien gran  amplitud i un caràcter simbòlic. Bons exemples són les catedrals de Notre Dame de Reims i  París, Chartres, Lausana, Orvieto i Siena entre d’altres.  També hem de destacar les escultures de pedra del timpà del judici final de la catedral de Saint Etienne que converteixen Bourges en una autèntica Bíblia dels pobres entre aquesta portada i els seus vitralls. De fet el tema del judici final es feu d’una forma semblant a la major de les esglésies del segle XIII, St Denis, Notre Dame de París, Chartres, Amiens, Poitiers, i Bazas i d’altres.

        En pintura el gòtic lineal  dibuixa les persones amb traç gruix i els colors passen a ser plans o poc vistosos, per tant el dibuix guanya sobre el colorit. Els cicles narratius augmenten, i això comporta l’aparició de pintures murals amb nous temes. Hem de ressaltar l’aparició de temes figuratius de gestes (no religiosos) com per exemple les pintures murals de la conquesta de Mallorca de Palau Berenguer de Barcelona o els que descrivien els canvis socials com Els efectes del bon govern de la ciutat del Palazzo Publicco de Siena.

        Cap el segle XIV amb la prosperitat econòmica es construeixen més catedrals, convents, parròquies, palaus, llotges, hospitals... La monumentalitat de les catedrals comporta l’aparició de les capelles laterals, creant-se dos espais un més públic (la nau) i un altre més privat (la capella). També els retaules (com el de l’Esperit sant de la Seu de Manresa sobre fusta, o el retaule major de la catedral de Vic dedicat a Sant Pere i a la Mare de Déu), sepulcres i ornaments (com les plaques d’esmalt champlevé de l’Ambó de l’Abadia de Klosterneuburg) es multipliquen.