www.portalamat.info

L’actual situació de la racionalitat

Francisco Javier Portal Torices

La racionalitat al segle XXI

        El tema de racionalitat ha estat i continua sent un tema controvertit i actual. L’hem pogut veure per exemple al debat virtual on les diferents opinions repetien alguns dels debats més importants que han hagut durant el segle passat: la dificultat per entendre la racionalitat des de la pròpia racionalitat; les limitacions i possibilitats que el llenguatge ens dóna com a mitjà per comprendre la racionalitat; la diferència entre intel·ligència i racionalitat, entre cientificisme i racionalitat; l’estudi de la racionalitat com un procés qualitatiu o com un continuum quantitatiu; la relació entre sentiments i racionalitat; la universalitat de la raó; l’ensenyament, la democràcia...

        Molts d’aquests debats s’han repetit al llarg del segle XX amb diferents plantejaments i respostes, buscant trobar la veritat, un concepte més polèmic encara que la pròpia racionalitat. El que està clar és la filosofia ens pot ajudar a plantejar un món més just i racional.

Autors i moviments rellevants del segle XX

Racionalitat i sentiments: l’ètica i l’estètica (la filosofia pràctica)

        Em sembla molt interessant el punt de partida de Scheler: no hi ha fet humà que no porti implícit un factor emocional. ¿Com podem veure el món des d’una perspectiva únicament racional si mai podrem deslligar-nos del impulsos? Potser la qüestió és que també hem de racionalitzar l’ètica i els valors, i de fet això és el que ell va intentar amb el concepte de valor. Serà de tota manera l’Escola de Frankfurt la que tractarà el tema de l’ètica d’una manera més pràctica. Horkheimer i Adorno van plantejar a la Dialèctica de la Il.lustració una crítica al món cientificista, on la raó i la ciència es posaven completament al servei del poder establert, perdent tota la seva capacitat d’autocrítica i que això per tant el fa perdre tota la seva validesa. S’obria per tant el camp de l’ètica de la ciència, potser el punt on actualment els debats científics, polítics i socials es troben més calents, recordem per exemple l’enginyeria genètica amb les possibilitats i perills que comporta, però que sembla que ens fa por obrir un debat públic on la filosofia pugui aportar més coses que no pas el raonament científic o l’interès polític.

        Adorno, més tard, va parlar de l’ètica de la reconciliació, l’alliberament de les falses veritats i la recerca de l’autenticitat de cada ésser humà. A Minima moralia fa una crítica a la societat de consum i la massificació i desaparició del subjecte, convertit en número més, fàcilment manipulable. És a dir, la crítica ja s’estén a tot el plantejament polític - social de la societat actual. S’ha de retrobar l’individu cosificat en una societat controladora fins i tot en els plantejaments filosòfics, perquè “(...) la filosofia és l’esforç permanent i fins i tot desesperat de dir el que no és pot dir pròpiament.” Així Adorno proposa apropar a l’individu a la veritat mitjançant l’art, com a experiència sensible que proporciona saber, però que no està manipulada pel discurs lingüístic. Defensa l’estètica com una manera d’apropar la filosofia a l’esperit sense domini ni manipulació, és enigma, llenguatge sense concepte, signe i reconciliació.

Racionalitat i llenguatge: l’ètica discursiva i l’hermenèutica.

        Dintre de l’escola de Frankfurt, és diferent el plantejament de Habermas i l’ètica discursiva. Habermas plateja l’ètica com una qüestió que ens ha de servir com quelcom pràctic, per fer un món just i solidari. El planteja des del diàleg, amb la negociació de compromisos i no del consens general per resoldre conflictes d’interessos. Fa un plantejament on la situació ideal de diàleg hauria d’implicar: reversibilitat completa dels que dialoguen, universalitat en el sentit que s’inclogui a tots els afectats, i reciprocitat en el reconeixement de les pretensions de cada participant per part dels altres. Potser Jueus i Palestins s’haurien de plantejar si es donen algunes d’aquestes condicions en les irreals negociacions que porten des de fa anys.

Gadamer, deixeble de Heidegger, i dintre del corrent de l’hermenèutica defensa la veritat de l’experiència del lleguatge com a conversa inacabable, enfront de les filosofies cientificistes, antihumanistes i tecnocràtiques.

Límits i possibilitats de la racionalitat al segle XXI

        La filosofia del segle XX ha ajudat a cercar la racionalitat filosòficament veritable?   Hem arribat a un consens respecte el que ha de ser la veritat filosòfica diferenciada de la veritat científica? Els plantejaments han proporcionat una manera clara i pragmàtica d’enfrontar-se al món? O ni tan sols han de ser aquest l’objectiu de la filosofia? El llenguatge possibilita la racionalitat o la dificulta? Quina ha de ser la perspectiva de la filosofia del segle XXI? Quins són els seus límits?

        Personalment crec que les lectures dels mòduls m’han aclarit alguns dubtes, però m’ha despertat uns altres. En la meva opinió  la filosofia ha de ser un mètode d’enfrontar-se a la realitat en el sentit que plantejava la fenomenologia; ens hem d’apropar a l’eidos de les coses a la seva essència parlant del concepte de Husserl, al Dassein de l’ésser humà , l’ésser – aquí, parlant del concepte de Heidegger. Però per altra part estem excessivament limitats per l’experiència i per les maneres d’apropar-nos a ella (sentits, llenguatge, raonament), excessivament dominats pel coneixement científic, per les teories econòmiques, per la realitat diària. 

Què hem de fer per donar pas a aquest nou ésser humà lliure del seu cos  i de les seves limitacions? Ens podem refiar del llenguatge, quan moltes vegades és el llenguatge i no les idees el que provoca conflictes? L’estètica com mitjà per arribar al coneixement està lliure d’aquests entrebancs, però és un mitjà molt poc potent. Les emocions que tantes vegades ha estat destructives, negatives, una limitació per la racionalitat són indeslligables de l’ésser humà, i per altra part no sempre són negatives, també hi ha emocions creadores, positives, humanístiques.

        Crec que la clau rau en l’ètica. Però no pas en l’ètica de les idees, ni l’ètica discursiva, ni l’estètica de l’art... Penso que l’autèntica racionalitat l’hem de trobar en l’ètica de les emocions, és molt fàcil jutjar que he dit, que he fet, però molt difícil jutjar que he sentit. Perquè com molt bé deia en Scheler no hi ha fet humà que no porti implícit un factor emocional. Jo sóc del parer que l’ésser humà ja és racional, i que ho demostra en cada fet comunicatiu amb o sense llenguatge. La racionalitat controla els actes de la majoria els individus, de la majoria dels grups i de les societats. Però aquesta racionalitat de vegades és qualificada d’acte irracional. La filosofia hauria de cercar l’ètica de l’emoció del Dassein, no pas de l’home marcat per una cultura que de vegades acultura i de vegades aliena.

        També l’ètica de les emocions té certes limitacions perquè com ens podem apropar a les emocions sense fer servir el llenguatge? Si fem servir el llenguatge com ens podríem apropar d’una manera objectiva sense deixar-nos influenciar per la racionalitat sense ètica emocional? L’art no hi ha dubte que és bon mitjà, però tampoc hi ha dubte que li falta potència. Com arribar al Dassein i a l’emoció? Potser mitjançant l’experiència religiosa descrita per James? Potser les creences religioses (no pas les doctrines) tant rebutjades avui en dia, podrien ser un camí per arribar a aquest ésser que som, però que no és pas el que sentim parlar, ni el que sentim pensar, ni el que sentim emocionar-se dintre nostre. O potser dintre de cent anys continuarem plantejant-nos on radica la veritat filosòfica?