www.portalamat.info

ESDEVENIMENTS DEL SEGLE XX

I RACIONALITAT

Xavier Portal Torices

El segle XX: el segle de les tecnologies de la comunicació: televisió, radio, ordinadors, internet i el segle de la lluita pel control de la informació; el segle del capitalisme i el segle del comunisme; el segle dels súpermilionaris i el del  sindicalisme; el segle de les grans democràcies i les grans dictadures; el segle del idealisme més romàntic (revolució russa, maig del 69, l’Estatut de Catalunya, la caiguda del mur de Berlín...) i el realisme més dramàtic (les guerres de gran destrucció, Hiroshima, el crac del 29, Franco, Hitler, l’extermini nazi...); el segle dels avenços científics i el segle de la destrucció de la natura; el segle de la Unió Europea i el segle de la misèria l’ Àfrica; el segle de la pobresa i el de les ONG’s.

Qualsevol d’aquests esdeveniments està relacionat amb el seu oposat. No existiria la nit si no hi hagués dia, i tot i que necessitem la llum per viure, hi ha molta gent que justifica racionalment que només és feliç de nit, fins i tot trobaríem algunes persones que justificarien amb la raó l’ús d’armes nuclears a Hiroshima i Nagasaki ¿Què ens ha deixat realment el segle XX que sigui racionalment bo, que hagi ajudat a la humanitat a avançar cap a un món millor, i que tothom pugui dir que és una mostra real de la racionalitat humana?

Sincerament m’ha estat molt difícil trobar una autèntica mostra de racionalitat en l’actual panorama mundial. De totes maneres pensant sota el prisma de la racionalitat universal, humana i bona se m’acut  que el fet més racional del segle XX el trobaríem precisament a la meitat del segle, concretament el 10 de desembre de 1948: La Declaració Universal del Drets Humans.

Ja el propi plantejament de la declaració (Universal) parla d’uns drets per tots els éssers humans malgrat que cadascú tingui la seva cultura i la seva realitat particular. Una declaració que no està plantejada pel profit d’una minoria, ni tan sols d’una majoria (un concepte abominablement enganyós), sinó pel bé tots els homes i dones de la terra. És cert que algunes persones podrien pensar que els drets de les dones, de l’educació, de les diferents religions, races, ètnies o cultures no s’han de protegir perque realment la seva raça, sexe, cultura o condició social el fan un ser superior. Però el cas és que aquest no seria un plantejament universal, i per tant considero que cauria al mateix error que ara han comès Bush i Bin Laden.

Resulta especialment paradoxal el text dels Drets Humans ja que és un text fet pels homes, un text raonat i racional, just i solidari, un text que però, gairebé des del mateix dia de la seva declaració s’ha vulnerat a tot arreu.

Qui va inspirar la redacció d’aquell text? Va ser la racionalitat inherent a tot ésser humà? Una racionalitat tan bona com teòrica, una racionalitat amb una incapacitat manifesta per lluitar contra l’egoisme infantil que tots portem dins nostre. ¿O va ser un ser superior o Déu o Alà o Yavhè o Zeus? Un ser que ens estima tant que ens deixa “la llibertat” de matar-nos tot i que ens inspira bones idees...

Personalment, crec existeix una racionalitat bona i universal, potencialment creadora, una racionalitat divina atorgada per Déu, una racionalitat lliure i justa, una racionalitat que no va lligada al materialisme i que tot i que depèn del raciocini no és només sinapsi neuronal. Però també tenim un cos, un cos biològicament animal que moltes vegades ens empeny cap la supervivència darwiniana, en un món pseudocivilitzat molt semblant a una selva tropical, un cos que moltes vegades ofega la racionalitat, i emmascara la supervivència com si fos la raó.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser sense cap mena de dubte la mostra més gran de racionalitat no del segle XX, sinó de tota la història de la humanitat, tot i que encara només sigui paper mullat.