www.portalamat.info

L’art del renaixement:

El quattocento i el cinquecento

Francisco Javier Portal Torices

                  INTRODUCCIÓ

                  L’art del renaixement comença coincidint amb l’inici del món modern. De totes maneres no va tenir un començament abrupte i sobtat, sinó més aviat com una evolució del romànic. Emmarcat en el context històric de l’humanisme, la contrarreforma i la reforma catòlica, aquest fets religiosos – filosòfics van influenciar d’una forma directa en les diferents formes que va donar el renaixement. Donada la gran varietat d’autors i obres compararé els dos segles (Quattrocento i Cinquecento) disciplina per disciplina.

                  L’arquitectura

                  El Quattrocento es va iniciar amb un interès per retornar als elements constructius i decoratius clàssics: l’arc de mig punt, les columnes i els pilars clàssics (dòric, jònic i corinti), la volta de canó. També comencen a tenir molta importància les figures humanes i el retrobament de les plantes centrals en busca de llum.

                  Florència és el nucli de la producció arquitectònica del Quattrocento. Primer trobem a Brunelleschi i la seva Gran cúpula de Santa Maria de Fiore. De fet no hauríem de parlar de cúpula sinó de doble cúpula una interior semiesfèrica i una exterior apuntada. Tot un exemple de càlcul matemàtic i geometrització. L’Hospital dels innocents també és una obra a destacar especialment pel seu pòrtic obert amb arcs de mig punt. Altres obres de Brunelleschi són Sant llorenç i Sancto Spirito.

                  Alberti va basar la seva arquitectura en les proporcions matemàtiques. Així a Sant Andreu de Mantua podem destacar la façana inspirada en els arcs de triomfs romans i la planta d’una sola nau amb volta de canó i dues capelles laterals.

                  El Cinquecento trasllada el centre de les construccions de Florència a Roma. L’arquitectura comença a desenvolupar una tendència cap a la monumentalitat perdent interès l’ornament.

                  Donato Bramante representa molt bé aquesta nova concepció del gust per l’estructura i no per l’ornament. El Templet de Sant Pietro in Montorio inspirat en els temples de Vesta romans de planta rodona, senzill de decoració però de gran originalitat estructural.  

                  Miguel Àngel, ja a la segona meitat del segle XVI, anirà substituint progressivament  la serenitat per la tensió, afegint efectes de caprici, subdividint les superfícies... Finalment arribarà al manierisme, com deien els italians a la “maniera”, és a dir, que cada autor ho feia a la seva forma. Miguel Àngel agafa el projecte de Bramante de la Basílica de Sant Pere especialment  a la part de la cúpula. Li dóna un perfil més elevat i suprimeix les torres per donar més importància  a la cúpula. També són molt destacables les escales de la biblioteca Laurenciana de Florència i la capella del Medici, on podem trobar les famoses estàtues funeràries de la família.

                  L’escultura

                  El Quattrocento destaca per l’esvelta proporció: una elegància lineal, el gust pel nu, l’ús de matèries nobles (bronze i marbre) a l’estil dels clàssics, i un cert interès per la monumentalitat. També comencen a aparèixer elements profans a l’escultura i es retorna als bustos.              

                  Ghiberti d’una forma gairebé pictòrica porta la perfecció anatòmica i original a les orles decoratives de les portes del Baptisteri de Florència.

                  Jacopo della Quercia se centra més en l’expressivitat del cos i les formes hercúlies i heroiques. Podem destacar la tomba d’Hilaria Carreto a Lucca, d’un to marcadament clàssic, la font Gaia de Sienna, pel seu caràcter mitològic i profà, i els relleus de Sant Petroni de Bolònia on representa escenes del gènesi.

                  Però sense dubtes, el més important va ser Donatello. Donatello es va moure entre l’equilibri clàssic i la bellesa. Les seves obres tenen un cert expressionisme. Són destacades les figures de Sant Joan Baptista adolescent, Sant Jordi, i el David (en bronze i marbre) que mostra un David molt diferent del que veurem més tard al Cinquecento. El David de Donatello és d’una delicadesa extrema, se’ns mostra com un adolescent pensador i en harmonia sensual.

                  Al Cinquecento, igual que passava a l’arquitectura, el nucli creador es troba a Roma. Trobem un major interès per la grandiositat monumental i simplificadora en la línia de della Quercia. El relleu pla inicia una tendència cap a la desaparició.  

                  En aquest context la figura clau de l’escultura és Miguel Àngel. A bolònia entra en contacte amb della Quercia que influirà en la seva obra. Podem destacar la Madonna de la escala, un relleu de caràcter pictòric. A la Pietat del vaticà podem observar un major equilibri entre la monumentalitat (volum) i l’acabat delicat, és la representació d’una verge jove i delicada. També podem destacar els sepulcres de la família Medici. Però sobre tot ens interessa ressaltar el seu David en contraposició al David de Donatello. El David de Migual Àngel és un nu heroic, en tensió i de mirada agressiva i fort, contraposat al David adolescent i estilitzat del cuattrocento. L’expressió es fa més intensa i les actituds són més dramàtiques i violentes.

                  La pintura

                  Al Quattrocento la temàtica és fonamentalment religiosa (frescos, altars i oratoris), però també trobem temes mitològics o profans (decoració de palaus o mobles). La primera meitat del segle es destaca per la monumentalitat, sobrietat i classicisme. La segona meitat en canvi es caracteritza per una major complicació i narrativitat, i un major dinamisme.

                  A Florència podem destacar una primer generació representada per Fra Angélico  i el seu ús de la perspectiva la decoració i la llum. Es destacada la seva obra al Convent de Sant Marc essencialista i initmista. Massacio va fer un plantejament més preocupat per l’espai (geomètric), en aquest sentoit són destacables els frescos de la Capella Brancacci. Una segona generació a Florència va estar representada per Boticelli amb representacions mitològiques, línies ondulants i un major dramatisme expressiu. En aquest sentit hem de recordar el naixement de Venus de la Galeria dels Ufizzi.

                  A Umbria va néixer una escola més preocupada per l’espai obert i la creació d’un paisatge ordenat, clar i simètric.

                  Un tercer punt va ser al centre d’Itàlia, Pàdua, Ferrara i Venècia. Aquí trobem a Andrea Mantegna, un gran dominador de la perspectiva obsessionat per la grandiositat. La crucifixió és un magnífic retaule pintat a l’altar major de Sant Zenó. Tampoc podem oblidar a Bellini i la seva obra la presentació al temple, on trobem la Mare de Déu en intenció de diàleg. Això va crear la “sacra conversació” que després desenvoluparia el cinquecento.

                  El Cinquecento representa la culminació i la crisi del renaixement a la pintura. Són característics la bellesa, l’equilibri, la grandiositat i l’ordre. La reforma catòlica va representar grans canvis en la pintura. L’art s’acaba tornant més imaginatiu, estrany i personal (manierisme).

                  Leonardo da Vinci representa al humanista del renaixement que vol lligar art, ciència i filosofia. Es molt important el seu esfumato, és a dir prescindir del contorn i onvoltar-ho tot d’una boira. Això creava un paisatge misteriós i uns personatges enigmàtics. En aquest sentit no poem oblidar la seva Gioconda.

                  Rafael agafa models humans i delicats, i després de posar-se en contacte a Leonardo da Vinci a gafa l’esfumato que podem veure en les seves madonnes.

                  Finalment Miguel Àngel, que sentia més escultor li dóna molta importància al dibuix i al volum, deixa el colorit per centrar-se més en les figures i dotar-les de moviment. És una obra imprescindible la Capella Sixtina, un cant al cossos nus. A la seva maduresa es desborda el seu dramatisme i la violència pessimista, apropant-se molt més al manierisme.